Josep Antoni Acebillo, arquitecte clau de la Barcelona olímpica, acaba de donar una conferència organitzada per la Fundació Montepio Manresa-Berga amb el títol «Mobilitat per a nous contextos territorials». La densitat de la informació donada i els elements de provocació llançats, propis de mentalitats creatives, fan que encara no estigui en disposició de destriar-ho tot plegat. Però l’interès d’allò explicat em condueix a fer-ne una síntesi incompleta.
Acebillo va començar dient que un urbanisme distanciat del context econòmic, ecològic i social no és concebible al segle XXI. Així que va començar atacant una dualitat negativa en l’oposició entre local i global. Fins i tot, va qüestionar el lema ambientalista que cal pensar globalment i actual localment. L’arquitecte va dir que cal pensar localment per a influir globalment. I que no hi hauria una bona globalització sinó estava regida per allò local. Per això, ell aposta pel concepte glocal, que bàsicament s’implementa sota el principi de la subsidiarietat: cal fer tot el que es pugui al nivell més baix.
El món s’encamina cap a una economia terciària que integra agricultura, indústria i serveis a l’entorn de ciutats creatives. I en aquest marc, la mobilitat, el transport i la logística seran impactades de forma trencadora per l’automatització, la digitalització, la intel·ligència artificial i els nanomaterials. I el marc de planificació no pot ser la ciutat estricta tancada en noves muralles estretes metropolitanes, sinó regions més àmplies. En aquest sentit va suggerir que l’àrea metropolitana actual està superada i caldria pensar en un cercle que va de Vilanova a Mataró, passant per Manresa.
Aquestes regions urbanes glocals necessiten una visió interdisciplinària: ecològica, socioeconòmica i urbanística. La regió glocal serà un conjunt de constel·lacions urbanes, un sistema policèntric de ciutats amb espais intermedis naturals o agrícoles. La factibilitat de la regió glocal dependrà de crear entorns d’educació-investigació eficients, atractius i socialment accessibles; de la promoció èticament controlada de les noves tecnologies de computerització, automatització, digitalització i intel·ligència artificial; i de la implantació de nous models de mobilitat, transport i logística.
Aquests arxipèlags regionals només funcionaran bé si el territori intermedi, natural o agrícola està molt qualificat amb una interacció camp-ciutat més intensa i eficient. La interregionalitat glocal guanyarà protagonisme en el territori global i es corresponsabilitzarà dels problemes globals que l’estat-nació no pot resoldre. El Corredor Mediterrani, per exemple, no s’ha d’entendre només com un eix viari sinó com un d’aquests cercles concèntrics superiors al de cadascuna de les regions o àrees metropolitanes que acull abordant temes d’interès comú com l’àrea de l’Ebre o si aquest eix desborda els límits litorals i s’endinsa cap a la depressió interior en l’eix Tàrrega, Cervera, Igualada, Manresa i Vic.
Acebillo va acabar la conferència amb un decàleg per a una nova matriu de mobilitat postindustrial. 1. Disminució de la mobilitat obligada a favor d’una mobilitat més aleatòria (per exemple, mòduls automatitzats més petis al metro, viatjant a demanda, estalviarien molta despesa). 2. Zero emissions de gasos d’efecte hivernacle. 3. Noves tecnologies disruptives per a una mobilitat hectomètrica (en comptes de vehicles de rodes en alguns trams urbans, les cintes mecàniques) 4. I per una nova mobilitat quilomètrica. 5. Hubs transportístics eficients. 6. La cooperació, clau per a la nova mobilitat. 7. L’automatització permet eficiència i seguretat. 8. Noves tipologies d’emmagatzematge i pàrquing. 9. Tendència a la mobilitat cost zero per al ciutadà. 10. Alta qualitat de l’espai públic urbà (els carrers i places al servei del ciutadà).
Al final, en una projecció d’imatges es van poder contemplar diversos models disruptius de transport que poden anar arribant: minicotxes plegables, cadires de rodes no només per als discapacitats, microbusos automàtics, pàrquings en forma de rusc, nous patinets urbans, mòduls mòbils a demanda, tubs de transport sense fricció, drons a domicili, trens monocarril elevats, catifes mòbils urbanes, trens/busos sense via...
Acebillo va acabar amb una referència sagnant al greuge històric de la connexió ferroviària Manresa-Barcelona amb duració superior a la de fa un segle. I amb l’ambició de reclamar un eix transversal ferroviari; o fins i tot recuperar derivades cap a les capitals capçaleres del Llobregat i del Cardener. En resum, molta teca per pair i matisar, si cal.
