Els actors no professionals del film Alcarràs de Laura Simón, premiat a Berlín, que està arrasant als cinemes, han representat un món de la pagesia en risc. Però trauríem una mala conclusió que els pagesos abandonen els camps per culpa de les energies solars. És pels preus rebentats de la fruita. En tot cas, com es veu a la pel·lícula, hi ha familiars del protagonista que es passen a la indústria de les energies solars esdevenint-ne muntadors i mantenidors.
Al marge d’una altra discussió sobre la necessitat de planificar el sòl destinable a energies alternatives, ara mateix, tot i el retard català incomprensible en el desplegament de solars i eòliques, falten professionals preparats per a la tasca. Paco Grau, president d’Agrisec, Agrupació d’Instal·ladors de Serveis de la Construcció de Lleida, assegura que a Catalunya falten uns 18.000 operaris qualificats per a aquestes feines, 4.000 dels quals serien a Lleida. Així que, tot i anar a ritme de tortuga, podrien quedar projectes per fer per manca de mà d’obra. Per tant, es podria comprometre també el futur de moltes empreses del sector de la instal·lació. Encara que des de les mateixes empreses i des del gremi fan formació i intenten fer proselitisme anant als centres educatius, és insuficient.
Fa poc temps, en aquest diari, Josep Alias, president del Gremi de Constructors del Bages, declarava que feien falta fusters, llauners i electricistes a les nostres empreses, on cada vegada costa més trobar joves. La falta de noves incorporacions s’accentua especialment en el cas dels oficis tradicionals. O fins i tot, Marc Clotet, de la Patronal Metal·lúrgica del Bages, explicava que els professionals que arriben al sector estan ben preparats, però no són suficients per cobrir les necessitats del territori.
L’absència de professionals es compta per milers en el sector tecnològic. David Ferrer, secretari de Polítiques Digitals de Catalunya, ha alertat d’una demanda no coberta de 60.000 llocs vacants. Entre els anys 2017 i 2019 es va doblar la demanda de professionals de tecnologia de la informació (TI). L’any 2020, el sector va generar 14.700 llocs de treball a Catalunya, la mateixa xifra que només en el primer semestre del 2021. Es calculen en 60.000 les vacants per a professionals de tecnologies de la informació. I aquest dèficit d’oferta es produeix, tot i ser el 22@ de la capital catalana el principal hub de talent a Europa i Barcelona estar entre els tres millors hubs tecnològics; havent-se creat milers de nous llocs de treball i superant aquests en 15.000 euros més, el salari mitjà a Catalunya.
Això sí, torna l’allau turística d’abans de la pandèmia, amb contractes inconsistents, professionalitat escassa i encaridora dels habitatges per a treballadors, pensionistes o joves. Què ens està passant? Què hem fet malament des del Govern, les empreses i les famílies? En proporció som dels llocs d’Europa amb més percentatge d’universitaris i amb més poc de titulats en formació professional. Per què hi ha tan poca consideració sobre certs oficis que fa que la joventut hi renunciï malgrat garantir uns ingressos estables i alts?
Davant de les preguntes, si volem unes respostes que garanteixin la continuïtat del teixit industrial i de la transició energètica només tenim dos camins no incompatibles. El primer, dimensionar i promoure encara més la formació professional dirigida a aquests segments que fa tant de temps que estan detectats; n’hem parlat altres vegades. I el segon, facilitar la incorporació d’immigració qualificada en aquests camps. En aquest sentit, diverses patronals s’han adreçat al Govern de l’Estat reclamant un visat tecnològic que permeti una contractació més àgil de ciutadans de fora de la Unió Europea. Ara com ara, l’administració central, de la qual és competència, es manté en silenci, potser entretinguda en els afers d’espionatge que segur que ens garantiran el pa a tots. El visat tecnològic es va implementar a Portugal l’any 2019 i ha donat molt bons resultats, ha convertit Lisboa en un dels principals pols d’atracció de hubs tecnològics internacionals d’innovació. A Catalunya, en canvi, un procés de contractació que no estigui dins de l’espai Schengen pot trigar més de sis mesos, una eternitat.
A Sis dies corrents, un altre film català d’èxit de Neus Ballús premiat a Locarno, també sobre treballadors (per què deu ser això tan català?), dos llauners autèntics de Barcelona, Valero Escolar i Mohamed Mellali, mostraven la transició possible en empreses molt rendibles i necessàries. De l’avi català d’arrel, potser sense fills o dedicats a serveis i amb nets amb carrera treballant de cambrers, el testimoni passava primer al nou català de procedència andalusa, el qual a la vegada, sense continuïtat, cedia el relleu al nou català magribí. Tant de bo la ficció fos, com a mínim, una de les vies de pervivència de la nostra economia.
