Secretari general des del 2005 i president des del febrer de l’any passat de la patronal de la petita i la mitjana empresa, Antoni Cañete és un torrent d’idees per situar els empresaris que representen el 98% de l’activitat econòmica del país al «centre de comandament» de les decisions que els afecten. Titulat en Enginyeria electrònica industrial a la UPC, ha estat professor i col·laborador a la UB, la UAB i la UPC, Antoni Cañete (Barcelona, 1963) ha col·laborat també amb institucions i fundacions com la Lacetània de Manresa. En l’àmbit privat, el fill del colmado Trini de l’Hospitalet de Llobregat, com recorda, és president honorífic del Consorci de Fabricants de Material Elèctric (COFME) format per 9 empreses del sector elèctric, amb una facturació de 260 milions d’euros l’any, una associació a la qual ell va donar forma.

Cañete ha visitat recentment Manresa per explicar a l’empresariat del territori l’estratègia de Pimec per garantir un futur econòmic que des de la crisi del 2008 i ara amb la pandèmia i la crisi energètica requereix de nous paradigmes, assegura.

El seu objectiu és que la pime adquireixi veu als principals organismes?

Sí. Quan vam canviar la llei de morositat el 2010, també semblava una utopia, però vam picar pedra i vam aconseguir-ho. Després hem lluitat perquè les pimes tinguin la representativitat que mereixen. Que Foment en tingués el 75% era jugar amb regles de joc diferents. Hem estat onze anys lluitant per això i hem encarat vuit processos judicials. És difícil canviar l’statu quo però s’hi ha de lluitar.

Adaptar ara la pime a les condicions d’aquest món tan canviant és també una utopia?

És molt complicat canviar les coses, però s’ha de provar. Ens expliquen que la inflació és una qüestió conjuntural, però no ho és. Tenim una nova realitat. El planeta està exhaurint la seva capacitat de proveir-nos de matèries primeres, la classe mitjana creix arreu i això pot provocar un xoc de demanda. El creixement de l’ús de les matèries primeres, l’augment dels costos, tot això configura una nova realitat que cal saber llegir. La inflació no és puntual, tenim problemes per traslladar a preus la inflació. Hem vist que arribava una pandèmia i no teníem mascaretes, ara ens adonem que no tenim xips. Alguns demanen decreixement, però el decreixement també té conseqüències i el creixement infinit és insostenible. El que planteja Pimec és una gestió de la productivitat, i no de la productivitat dels salaris, sinó dels recursos, com ho és l’economia circular. No podem dir no a apujar els sous als treballadors amb una inflació del 10%, però tampoc podem traslladar la inflació a les empreses. Hem d’apujar sous, sí, però també millorar la productivitat per garantir el futur de l’empresa. Hem de configurar preus justos, nosaltres proposem el que anomenem un capitalisme més inclusiu.

La guerra a Ucraïna ha desconfigurat encara més aquesta realitat.

I encara hi ha una guerra més forta, de la qual ningú no parla. Nosaltres sí, perquè som en l’economia real. Conec bé els mercats xinès i rus, i Europa sempre va més tard que la Xina en la compra de matèries primeres. Ells poden parar la producció per garantir els preus; a Europa, no. Ells fan una cosa que hem d’incorporar, que és treballar amb futurs, i no vol dir que posi d’exemple el seu model econòmic. El rendiment del capital cada vegada ha estat menor des del segle XIX i hem hagut d’anar a les economies d’escala, aquest ha estat el nostre model, amb estratègies de proveïment, però la covid ens ha resituat. El discurs del segle XXI és el de l’energia i l’aigua. Canvien les regles del joc, Europa ha entrat en la reflexió del Green Deal i fins ara fabricar a la Xina era rendible però els impostos per les emissions de CO2 ens obliguen a replantejar-nos els subministraments, els costos. Això ha de ser una estratègia de país i d’empresa.

I què hi pot fer el petit empresari?

Ser al seu espai, ocupar el lloc de comandament perquè no te l’ocupin d’altres, i que, per exemple, es legisli per a la relocalització.

Al territori central preocupen molt les infraestructures.

Hem de respectar els interessos de les minories, però no pot ser que aquests interessos condicionin l’interès general. Per exemple, hem de fer que Barcelona sigui un hub, adaptant-ho als interessos de la minoria. Per això demanem consensos perquè les coses passin, i no només a l’aeroport, també en la transició energètica. És el moment de fer plantejaments de canvi.

Tot no és en realitat només que política?

Necessitem diàleg i consens. Hem de ser exigents amb les coses que són justes, sense condicionar els interessos generals. Cal un AVE a Conca o a Toledo? El reequilibri territorial és important però no subvencionant, sinó creant les condicions. L’activitat econòmica hauria de ser la prioritat de qualsevol país, perquè, si no, no es genera riquesa per pagar impostos. «Cuidin i salvin els que paguen els nostres impostos si volem fer polítiques socials», vaig dir a la comissió de la reconstrucció al Congrés. I no era un eslògan.

Diguem-ho d’una altra forma: tot és qüestió de diners, doncs?

No tot ho és. Els diners han de cobrir necessitats, però cal tenir clars els projectes que has de fer. Ara ens hem passat de frenada, el problema de l’energia no ve d’ara, el 2008 ja ho explicàvem. Hem d’assumir canvis estructurals que no es fan perquè els que estan al pont de comandament vigilen pels interessos dels de tota la vida. No hi ha coratge polític, però no hi ha hagut mai una veu com ara la de Pimec, que s’ha convertit en l’entitat empresarial més gran del sud d’Europa. Hem fet una bona gestió de l’entitat, però encara ens costa fer entendre a l’empresari que cal participar.