El governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, en una conferència pel 20è aniversari de l’Institut d’Economia de Barcelona, ha advertit que pot haver-hi un procés de «desglobalització». Canvi climàtic, pandèmia i guerres properes com la d’Ucraïna han fet petar les cadenes logístiques de subministraments i han plantejat en els tres casos la necessitat de tenir a l’abast, si més no, continental europeu, una certa autosuficiència en tots els camps: alimentari, energètic, de components tecnològics i mèdics bàsics. El repte és tan brutal que encara es fa més injustificable la persistència dels estats jacobins a prioritzar la ineficiència econòmica amb els models polítics centrípets de control de territori i població per sobre dels models de desenvolupament difusos i promotors de les potencialitats regionals i locals.

La Intervenció General de l’Estat (IGAE) acaba de publicar que l’execució pressupostària del Govern espanyol a Catalunya ha estat el 35% de la inversió real territorialitzada que apareixia als pressupostos de l’Estat (2.068 milions d’euros). Això significa 95 euros per capita, una tercera part de la inversió de 270 euros inicial. La inversió regionalitzada ha comportat per a Catalunya només el 9% del total, davant del 16% de població i el 19% del PIB que aporta Catalunya. Madrid, no només ha rebut els diners previstos als comptes públics, sinó que els ha doblat; ha passat dels 1.173 milions previstos a executar 2.086 milions d’euros; és a dir, el 183,9% del previst. Aquí la inversió per capita se situa en els 308 euros, de manera que gairebé triplica la de Catalunya.

A Catalunya, el punt més feble és el de les inversions en Rodalies. Tant insistir en l’ampliació de l’aeroport amagant una gran operació immobiliària, mentre que el tren que dona servei cada dia a milions de persones, especialment de l’àrea metropolitana, és allò més castigat per l’Estat; Adif recollia una inversió per TGV de 492 milions d’euros que ha quedat en 22 milions i 707 milions per a «infraestructures ferroviàries» que ha quedat en 169.

Segons un estudi de la Universitat de Barcelona i la Generalitat, entre els anys 2002 i 2017, l’economia catalana s’incrementaria entre el 2,6% i el 9,8% si no es produís el sistemàtic dèficit d’inversions de l’Estat. El primer escenari situa la inversió del Govern espanyol a Catalunya amb una execució del 85%, equivalent a la mitjana estatal. En aquest cas l’Estat hauria destinat 243 milions d’euros anuals més a Catalunya, amb el 0,3% del PIB més, en comparació del real al final dels 15 anys analitzats. En el segon escenari, se suposa una execució del 100% que comportaria uns 524 milions anuals més i un PIB 0,6% punts superior. En el tercer escenari, si l’Estat dediqués un 19% de la inversió pública a Catalunya, tant com percentatge de PIB català a Espanya, aquest pujaria 1,1 punts i la inversió extra seria de 967 milions anuals.

Més dades: l’Estat va deixar d’executar 2.200 milions d’euros en inversions previstes a Catalunya entre el 2013 i el 2018 un terç del previst. La inversió pública de l’Estat a Catalunya ha sigut de 105 euros per habitant els anys 2015-2021, 120 euros per sota la mitjana estatal. Aquests anys l’Estat ha invertit a Catalunya un 51% del que ha invertit a Madrid. Però aquesta discriminació és endèmica i s’ha produït tant governant el PP com el PSOE.

Però Catalunya no està sola en el mal tracte. Ara mateix, al País Valencià l’Estat només ha executat el 42% del previst; altres comunitats perjudicades són: Andalusia (41%), Galícia (67%), les Balears (77%). En canvi, també han rebut més diners dels estimats Castella-la Manxa, l’Aragó i les colònies de Ceuta i Melilla. De fet, només cal mirar el mapa del nivell d’execució i, amb poques excepcions, es dibuixa un immens dònut, on les inversions flueixen cap a l’espai central de Madrid i les comunitats autònomes que hi limiten, mentre que la perifèria de la Península és castigada sistemàticament. O sigui, l’Espanya que és el Madrid d’Ayuso es demostra, any rere any, amb l’activitat pressupostària i el zel en la implementació dels projectes pendents per part dels aparells burocràtics de l’Estat, tots radicats a Madrid.

El disseny de l’Espanya radial destina la costa a ser el punt d’arribada logístic per al centre i la zona de platja i lleure de la capital. O sigui, ens condemnen a ser una perifèria de paletes, cambrers, estibadors i transportistes. I això practicat reiteradament encara no impedeix que la potència del talent i la capacitat emprenedora que hi ha en aquesta perifèria peninsular, especialment en la mediterrània, continuï essent la més atractiva per inversions d’alt valor tecnològic, com la que s’ha produït aquesta setmana amb l’anunci de les noves implantacions de Google (xarxes) i d’Intel (microxips) a Barcelona.