Espanya és un país amb descentralització administrativa, però fortament vertebrat a l’entorn del centre geogràfic i polític. Prova d’això és la subinversió pública sistemàtica a la perifèria. Catalunya suposa el 16% de la població i el 19% del PIB espanyol, però rep només el 9% de la inversió total, inferior a 100 euros per capita al darrer exercici liquidat. Les forces centrípetes beneficien la capital, que triplica la inversió per capita. És l’anomenada Espanya del dònut. El creixement de Madrid, com si es tractés d’un forat negre astronòmic, absorbeix l’activitat de pràcticament tot l’altiplà central. La serralada celtibèrica, que ocupa aproximadament l’espai entre el riu Ebre i Madrid, és a dir, les províncies de Sòria, Terol, Conca, Guadalajara i gran part de Burgos, Saragossa i La Rioja, té una densitat de població rural tan baixa que s’anomena la Lapònia del Sud. Hem d’estar alerta, però, de no replicar a Catalunya els mateixos errors radials en la vertebració territorial del país. A escala autonòmica, la part més galdosa del dònut la formarien els territoris de la Catalunya central.
Barcelona és el motor econòmic no només de la província, sinó de tota l’economia de Catalunya. Amb dades de Joan Trullén, amb 1,6 milions d’habitants (30% de la província), la Ciutat Comtal té 77.000 empreses (40% de la província) i genera, aproximadament, 1.000.000 de llocs de treball (44% de la província). Si estenem l’anàlisi als 35 municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona que formen un contínuum urbà, les xifres pugen a 3,3 milions d’habitants (60% de la província), 120.000 empreses (60% de les empreses de la província) i més d’1,6 milions de llocs de treball (67% de la província). Finalment, ampliant l’àmbit territorial fins a comprendre tota la Regió Metropolitana de Barcelona (164 municipis), la població arriba als 5,5 milions d’habitants (91% de la província), 195.000 empreses (91% de la província) i més de 2,4 milions de llocs de treball (92% de la província). Hi ha uns 100 municipis que no pertanyen a la regió metropolitana real de Barcelona, i aquí hi trobaríem Manresa, Vic i Igualada. Aquestes ciutats, de fet, formen una segona àrea metropolitana, més petita, al voltant de cada nucli urbà, que estén el seu hinterland o àrea d’influència als municipis propers.
A Catalunya hi ha 12 ciutats mitjanes, amb poblacions compreses entre 50.000 i 100.000 habitants. Manresa n’és una, Vic en té 45.000 i Igualada 40.000. Però les ciutats no són elements aïllats, sinó que es connecten entre si per formar sistemes i xarxes. Sabem que les mancances de connexió de la Catalunya central i el Bages amb la metròpoli barcelonina són importants. Passen els anys, i s’acumulen les retencions i les víctimes a la carretera, però el tram sud de la C-55 continua sent un important coll d’ampolla en l’accés a Barcelona. L’estructura demogràfica de les comarques centrals (Bages, Osona, Anoia, Berguedà i Solsonès) mostra un preocupant envelliment de la població, mentre que una de les potencialitats del territori central és l’existència de nuclis, especialitzats en una activitat, que tenen característiques de clústers i que contenen economies externes de localització que afavoreixen el seu desenvolupament. El clúster respon a agrupacions d’empreses d’un determinat sector i altres institucions, com l’administració pública i les universitats, en un espai geogràfic concret. A part de competir, les empreses cooperen i aconsegueixen reduccions en els costos unitaris i augments de competitivitat.
A qualsevol mercat una paraula clau és sempre l’avantatge comparatiu. Cada activitat econòmica tendeix a situar-se allà on la combinació de factors li resulta comparativament més favorable. En el ventall d’ubicacions possibles, uns hi guanyen i altres hi perden. En general, l’economia moderna tendeix a concentrar molta activitat, coneixement i generació de valor a les ciutats. L’economista britànic Alfred Marshall ja parlava d’economies d’aglomeració a principis del segle XX en plena segona Revolució Industrial. La concentració de la població en zones urbanes genera un seguit d’efectes positius. Pensem, per exemple, en la provisió de serveis de salut a l’entorn d’un hospital o la formació i recerca que proporcionen els centres universitaris. Aquestes economies, anomenades d’urbanització, afavoreixen tots els agents econòmics del territori independentment de quin sigui el seu sector. Altres avantatges, les de localització, afecten determinades activitats productives. Igualada, per exemple, continua mantenint una especialització en el curtit de pells, les adoberies i el gènere de punt. Vic lidera el sector agroalimentari, especialment el d’origen porcí, i Manresa, en un vestigi del seu passat tèxtil anterior a l’actual especialització en el metall, conserva encara la producció d’un 25% de les cintes d’Espanya, primer fetes de seda, després de cotó i ara de fibres sintètiques. Però possiblement les externalitats econòmiques positives més importants que generen les ciutats siguin les de xarxa, ja que creen sinergies i relacions complementàries entre elles.
En conjunt, constatem un predomini del sector industrial al Bages i a l’Anoia, de l’alimentació i el sector carni a Osona, turístic al Berguedà i del sector primari al Solsonès. Per revitalitzar les comarques centrals i evitar la Catalunya del dònut cal continuar nodrint el teixit empresarial amb noves iniciatives, reforçar l’educació i els cicles formatius, promoure la col·laboració de l’empresa amb la universitat i assolir una dimensió productiva mínima. Cal aquest esforç per encarar els colossals reptes que es presenten.
