Fa uns dies vaig tenir la sort de retrobar-me amb antics companys d’escola amb motiu de la celebració d’una data d’aniversari simbòlica per a nosaltres, un número rodó d’aquells que fan qüestionar-te un munt de coses amb preguntes existencials. La jornada va ser emotiva, plena d’anècdotes i records, i és que ajuntar prop de vuitanta companys que feia més de quaranta anys que no es veien no és gens fàcil.
Entre les nombroses converses mantingudes n’hi havia una que generava un consens pràcticament unànime. Què ha passat amb Manresa? Qui l’havia vist i qui la veu ara. Aquesta opinió general venia de gent que hi viu, però també de molta gent que viu molt lluny del Bages i per als quals el xoc ha estat encara més bèstia. Tots recordàvem l’eslògan aquell de «Manresa, cor de Catalunya», i és cert, perquè hi va haver una època en què Manresa no tan sols era el cor de Catalunya sinó que exercia com a capital de la Catalunya central. Teníem una ciutat capdavantera amb molts aspectes; un eix comercial important que atreia visitants d’altres comarques, un teixit industrial potent líder en alguns sectors, una oferta cultural a l’altura de la ciutat i unes comunicacions que en aquell temps se situaven en la mitjana de la resta de municipis semblants.
Què ha quedat d’aquella ciutat? Res. Avui gaudim d’una ciutat bruta i deixada, sense espais urbans verds. La Manresa actual té el comerç sota mínims, la majoria de locals comercials del centre estan tancats i grans cadenes del retail han marxat després del fiasco de la seva instal·lació. Manresa també ha perdut indústria i lideratge, ja no som un motor econòmic potent. Hem perdut població en comparació d’altres ciutats similars que en poques dècades han augmentat considerablement el seu cens. El barri antic és un dels més degradats del nostre país, no s’ha fet la feina durant anys, i rehabilitar tota la zona ara és una utopia. La ciutat, que sempre ha estat oberta, ha sigut un centre d’acollida d’immigrants sense cap política de gestió i acolliment, i així viu avui amb conflictes freqüents. Les comunicacions són deplorables, és indecent que no tinguem una autovia cap a Barcelona, totes les ciutats de Catalunya amb una població similar tenen millors comunicacions, i ja som els únics que paguem per tot, per anar a Barcelona i per pujar al Pirineu. El transport públic tampoc és cap alternativa i no s’ha millorat en anys. Els serveis municipals no estan a l’alçada de les contribucions, Manresa és cara i no ofereix res a canvi. La zona blava és un despropòsit i un robatori, i la majoria de taxes i impostos estan liderant la llista de les ciutats més cares.
Hem tingut governs de tots colors, però aquest mantra de decadència s’ha mantingut. La política municipal té l’avantatge que planifiques i executes, per tant, veus els resultats amb certa rapidesa, en diuen política propera i és a curt termini. Si agafem la Manresa de fa trenta anys i la d’avui, no hi ha color, és probable que sortís perdent en tots els índexs. Fa temps que he deixat de creure en la política, i els polítics no em representen. Vull una altra ciutat i pago per això, tinc tot el dret a reivindicar una Manresa amb lideratge territorial, neta, verda, ordenada, ben comunicada, amb serveis de qualitat, amb riquesa cultural i una activitat comercial potent, en fi, una ciutat similar a les nombroses del nostre país que ens han passat la mà per la cara. Vull recuperar l’orgull de sentir-me manresà.
Siguem Smart People.
