Després de dos anys de negociació, les institucions europees han tancat, fa poc, un acord per a garantir un salari mínim a la UE. No es tracta, però, d’establir una quantitat igual per a tots els estats, cosa inviable ja que es parteix de situacions de productivitats, composició sectorials, costos de la vida i prestacions socials molt diferents. L’acord fixa una sèrie de criteris i recomanacions per garantir que els treballadors obtinguin un sou digne i es posi fi a situacions de pobresa laboral, en el cas de persones a qui, tot i treballar, el seu salari no els permet sobreviure.

El poder adquisitiu en funció del cost de la vida, el nivell, la distribució i la taxa de creixement dels salaris s’han establert com a criteris per fixar el salari mínim interprofessional. Per garantir la neutralitat i fiabilitat de les dades que s’utilitzaran es recomana que els governs publiquin la cistella de béns i serveis (alimentació, roba, habitatge o la necessitat de participar en activitats culturals, educatives i socials) en preus reals per determinar el cost de vida. Aquesta mesura permetria que l’aplicació dels criteris aboqués a un salari adequat. Un dels indicadors recomanats també és que els salaris mínims es determinin en funció del 60% de la mitjana salarial del moment del càlcul.

Entre cada dos anys o quatre es faran les actualitzacions dels salaris mínims legals. I els interlocutors socials han de participar en la seva fixació i actualització. En l’acord es constata que com més negociació col·lectiva existeix millors salaris mínims es donen i per això la UE reclama que quan la taxa de cobertura de la negociació sigui inferior al 80% els estats establiran un pla d’acció per millorar-la. La UE també reclama més inspeccions laborals per tal que es compleixi la llei i s’evitin abusos com els contractes de «falsos autònoms» o les hores extraordinàries no remunerades. Ara mateix en xifres, el salari mínim de països europeus va des de Bulgària de 332 euros al mes fins al de Luxemburg de 2.257 euros.

Finalment, doncs, s’ha assolit l’objectiu que marcava Ursula von der Leyen, fa dos anys en el seu discurs sobre l’Estat de la Unió Europea el 2020. «El dúmping salarial destrueix la dignitat del treball, penalitza els empresaris que paguen sous decents i distorsiona la competència al mercat únic. Tothom ha de tenir accés a sous mínims a través de convenis col·lectius o de salaris mínims legals».

Mentre s’espera la ratificació de l’acord per cadascun dels estats es podria començar a pensar en quin impacte pot tenir o hauria de tenir aplicar aquests criteris raonables d’establiment del salari mínim en els grans estats amb enormes diferències territorials pel que fa a estructura productiva, serveis públics i cost de la vida. Aquesta qüestió en un estat federal com Alemanya se supera per la capacitat negociadora dels sindicats i les àmplies competències dels lands. En canvi, esdevé un autèntic problema en estats centralitzats com Itàlia, França i Espanya. L’homogeneïtzació salarial, ja sigui en convenis de sector o en l’establiment del salari mínim, condemna a la pobresa laboral els territoris més industrialitzats i especialitza en el subdesenvolupament els poc industrialitzats. Ho afirmava obertament el premi Nobel d’economia Sir Christopher Pissarides en una entrevista a La Vanguardia de fa sis anys, exactament (22-06-2016). A la pregunta sobre si el salari mínim hauria de ser més alt a Barcelona que en ciutats menys cares, responia: «Ajustar cada salari al cost de la vida real al territori afavoreix tothom i, si Barcelona és més cara, l’ha de tenir més alt que altres ciutats». I en replicar-li que les regions pobres es queixarien, deia: «Al contrari, el salari mínim regionalitzat és bo per a elles perquè, com que tindrien el sou més baix, atraurien inversions. Un salari mínim per a tot Espanya no és bo per a ningú».

Quan es reben notícies que diversos funcionaris de l’Estat, policies, jutges, metges no volen venir a Catalunya, no és només per la seva profunda aversió a la diferència cultural, és sobretot perquè, percebent el mateix salari que arreu, a la pràctica és com si en cobressin només entre un 60 i un 70%. El cost de la vida a Catalunya té un diferencial respecte a les zones més barates de l’Estat que es pot moure entre el 30 i el 40%. Per això quan es fan els càlculs de la renda familiar disponible en paritat de preus de consum Catalunya va baixant posicions. En el rànquing de renda per capita estem entre les quatre primeres comunitats. Quan es valora la renda disponible que és afegint i restant el nivells de serveis públics que rep cada família ja baixem. I quan finalment aquesta xifra es valida en funció del cost de la vida passem al furgó de cua.

Als sindicats i als partits catalans no sucursals se’ls gira feina en aquesta esquerda de l’escala salarial que s’ha obert des d’Europa.