E
L’any 2019 Catalunya va generar el primer superàvit comercial agroalimentari de la seva història moderna. Per tant, les exportacions d’aquest sector van superar les importacions. Quelcom mai vist abans. El 25% de les empreses agroalimentàries d’Espanya és a Catalunya, tot i que Catalunya només representa el 6% de la superfície total de l’Estat espanyol. El sector agroalimentari català va generar l’any 2019 un volum de negoci de 38.000 milions d’euros, xifra equivalent al 16% del PIB de Catalunya, i va ocupar directament 163.000 persones. Aquestes dades converteixen aquest sector en el primer sector econòmic del país i el segon o tercer sector exportador depenent dels anys.
L’Observatori de Clústers de la Unió Europea, amb seu a la Universitat d’Estocolm, identifica el sector agroalimentari català com el segon d’Europa. Es tracta d’un clúster dinàmic i tecnològicament avançat, que es converteix en un actiu important per al turisme, de la mà d’una cuina de qualitat. La revolució tecnològica no li és aliena, amb tecnologies que permeten donar als consumidors informació nutricional dels productes, millorar la gestió dels magatzems i evitar el trencament de la cadena de proveïments. L’impuls tecnològic, consorciat entre les explotacions agrícoles i els centres universitaris, és aglutinat per l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA).
Malgrat això, moltes explotacions agrícoles i ramaderes tenen seriosos problemes de rendibilitat i el país està molt lluny d’assolir la sobirania alimentària. L’increment del preu del pinso i dels cereals està afectant la viabilitat del sector lleter a casa nostra. El preu del litre de llet ha pujat uns cèntims aquesta setmana, principalment per la reducció en la producció, però és insuficient per cobrir el superior increment dels costos: pinso i matèries primeres, gasoil, llum i mà d’obra. Algunes explotacions opten directament per tancar i altres es reconverteixen en granges de vedells d’engreix.
Catalunya disposa de la meitat de terra conreada per capita que Europa. Concretament, el nostre país conrea solament el 25% del seu territori, marcat per un excés de zona forestal descuidada i un règim de pluges escàs i dispers. El grau d’autosuficiència alimentària és baix i no es poden satisfer les necessitats alimentàries només amb la producció local. Malgrat tot, s’ha articulat un sistema alimentari modern i dual, on conviuen una agricultura força competitiva amb una altra que resisteix com pot. Per guanyar terra conreada, s’haurien de sumar camps a costa dels boscos. I abans de guanyar-ne, s’ha de procurar no perdre’n. Els parcs d’energia fotovoltaica no haurien d’instal·lar-se en terres fèrtils que deixen de produir aliments a canvi de generar energia solar. Partint d’una baixa autosuficiència alimentària, el que cal és millorar el grau d’autoproveïment. Es necessita, per tant, més terra agrícola i no menys. No té cap sentit que les energies renovables canibalitzin els sòls més productius com les terres de regadiu. L’energia solar no és incompatible amb l’agricultura si s’instal·len les plaques sobre la teulada de les granges, però sí si ocupen les terres de conreu. Substituir un recurs molt escàs com el sòl agrícola per un altre com les plaques solars, que es poden produir il·limitadament, és un error greu. L’administració pública permetrà aquest error per la major rendibilitat electoral que ofereixen les energies renovables?
Malgrat que el sector primari presenta un pes quantitatiu molt reduït sobre el PIB, de només l’1%, les activitats agropecuàries, això és l’agricultura i la ramaderia, tenen una importància estratègica fonamental per sostenir la indústria agroalimentària, garantir l’alimentació de la població i la pròpia sostenibilitat del territori. Ens cal incrementar el grau d’autoproveïment alimentari, que se situa en xifres tan baixes com entre el 40% i 50%, fet que ens converteix en altament dependents de l’exterior per poder alimentar-nos. La dependència de mercats com el d’Ucraïna, en guerra contra Rússia, ha demostrat ser arriscada. Per aconseguir la sobirania alimentària, les polítiques necessàries passen per gestionar la gran massa forestal del nostre país, fomentar el regadiu, permetre la coexistència de l’agricultura amb l’energia fotovoltaica, incorporar biotecnologia, optimitzar un recurs escàs com és l’aigua, promoure l’emprenedoria en aquest sector i crear cooperatives agrícoles que facin arribar el producte final al consumidor sense passar per intermediaris, evitar la pèrdua de recursos agrícoles amb la producció d’agrocarburants, i reforçar la complicitat amb els mercats europeus sense deixar d’impulsar la demanda de productes locals de proximitat.
Catalunya va experimentar una transformació radical durant el segle XX amb la industrialització tèxtil. Com destaca l’economista surienc Francesc Reguant, en aquest procés es deixaren de treballar terres de conreu, que es convertiren en boscos i massa forestal improductiva. El desenvolupament social i econòmic va ser urbà, i el camp va perdre imatge i vitalitat. En els darrers 70 anys, les comarques rurals de Catalunya només han incrementat la població en un 10%, mentre que les comarques intermèdies i les urbanes ho han fet respectivament en un 121% i 146%. Les economies d’aglomeració urbanes com el fàcil accés als serveis i a les tecnologies digitals juguen a favor de les ciutats i en contra dels pobles. I també estan en contra de les zones rurals unes normes administratives i burocràtiques pensades des dels despatxos de la capital catalana, però que no s’adapten a l’especificitat del medi rural.
