Aquests dies en què potser molta gent es troba a la costa o hi fa algunes escapades ve de gust reflexionar sobre aquest mar que Serrat situava entre Algesires i Istanbul. Si n’han tingut l’ocasió hauran comprovat com la temperatura de l’aigua es notablement més alta que altres anys. I aquest test d’aficionat es veu corroborat per les dades científiques que expliquen que la temperatura superficial de l’aigua del mar ara ja seria la pròpia de final d’estiu, en el millor dels casos. En alguns punts s’ha arribat als 30 º i arreu a 4 o 5 graus per sobre de la mitjana. Aquest brutal canvi afecta l’ecosistema marí, començant pel plàncton, que pot perillar. Així com pot passar amb espècies autòctones que en veure alterat el règim de temperatures canvien els cicles reproductius i alimentaris amb risc per a les larves. Algunes espècies emigraran cap a zones més septentrionals i seran substituïdes per espècies meridionals. I finalment, plantes o esponges i coralls poden caminar cap a l’extinció.

Per acabar-ho d’adobar, l’augment de la temperatura de l’aigua pot produir un increment dels temporals de tardor i acostar-nos a fenòmens tropicals que sobre territoris amb agricultura industrial i boscos abandonats o cremats augmentarà l’erosió i l’empobriment de la terra. Acompanyat tot plegat per sequeres que faran escassa l’aigua de reg i potable.

Si els ciutadans que vivim a prop d’aquests mar som conscients d’aquest problema hauríem de ser conseqüents en el nostre consum i en els nostres posicionaments públics. Si l’Europa mediterrània de la qual formem part és la zona amb més insolació del continent i amb àrees especialment ventoses per la proximitat marina, no és lògic que fos aquesta Europa la que concentrés la major producció d’energia renovable eòlica i marina ? Com es poden justificar amb excuses conservacionistes l’oposició a les eòliques marines i a la implantació racional però extensa i difusa a l’interior de molins i panells solars? En paral·lel a l’extensió de les renovables caldria més recerca sobre els canvis que es poden produir en l’aqüicultura i preveure’n l’adaptació de noves espècies de peix o mol·lusc. Al mateix temps que s’implanten al mar Mediterrani les mesures per una transició ràpida del transport marítim cap a la descarbonització.

Precisament el transport marítim a la Mediterrània, recuperant el concepte de mar interior d’EuroÀfrica, pot ser una oportunitat per implantar un sistema productiu de proximitat km 0-1.000. Vivim uns moments en què sembla que la globalització absoluta és qüestionada per raons ambientals, econòmiques i polítiques. Llavors, tenim necessitat de garantir les cadenes de subministrament necessàries no ja per continuar amb un model de creixement desaforat, sinó per mantenir amb prioritats del bé comú, l’oferta de productes que la societat actual gaudeix. I aquestes cadenes és impossible que en molts casos es puguin donar al km 0 o al km 200. Si ampliem el focus, és clar que, per exemple, en un radi de 1.000 km des de Barcelona hi trobem per terra Madrid, Bilbao, Bordeus, Tolosa, Lió, Gènova, Livorno i per mar a 500 milles els ports mediterranis de l’Estat espanyol, francès i la majoria d’italians; així com els ports del Magrib de Tunis a Tànger.

En aquest context, el transport marítim de curta distància (Short Sea Shipping, SSS) representa al voltant del 65% del trànsit total de càrrega. I per això, existeix el programa d’Autopistes del Mar i es dissenya la implementació de l’Espai Marítim Europeu (European Maritime Space, EMS). S’hi han dibuixat sis grans conques: el mar Bàltic; el mar del Nord; el mar Atlàntic; la Mediterrània occidental i l’oriental, i el mar Negre. El Mediterrani occidental té 15 ports dels corredors de la xarxa bàsica amb més de 500 milions de tones anuals i cinc ports que gestionen més de 50 milions de tones: Algesires, Marsella, València, Barcelona i Gènova.

Aquesta realitat ja molt important es podria veure incrementada si la reindustrialització que necessita Europa es planifiqués amb aquesta visió estratègica del territori i on els països de l’occident mediterrani complementessin les seves produccions per minimitzar la dependència de productors llunyans.

En tot cas, l’European Green Deal té un full de ruta per impulsar l’ús eficient dels recursos i passar cap a una economia circular i neta, revertir la pèrdua de biodiversitat, reduir la contaminació i aturar el canvi climàtic. El transport marítim a curta distància (SSS) tindrà un paper clau en aquest full de ruta i gaudirà de l’accés a moltes possibilitats de finançament pel «Mecanisme de Transició Justa», que mobilitzarà més de 100.000 milions d’euros (2021-2027) per arribar a una UE «climàticament neutral» l’any 2050.

Tenim dues mars possibles. Haurem de triar aviat quina volem.