Fa just un any, el grup més gran d’experts del món sobre crisi climàtica va llançar un missatge d’alerta sobre la gravetat, l’extensió i les conseqüències d’aquest fenomen. La primera entrega del sisè informe del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) demostrava, de manera inequívoca, que l’escalfament global és culpa de l’activitat humana i que l’impacte d’aquest fenomen ja s’ha estès a tots els racons poblats del planeta. La segona entrega apuntava que la meitat de la vida del planeta està en risc per aquest factor. I la tercera concloïa que el món ha de reduir a la meitat les seves emissions el 2030 per evitar un escalfament global extrem.
Ara que es compleix un any d’aquest ultimàtum climàtic, diversos experts fan balanç dels èxits aconseguits aquests 12 mesos i els reptes pendents des d’aleshores. Els més optimistes argumenten que «s’ha avançat, però no prou». Els més escèptics, per la seva banda, denuncien que «encara falta molt per fer».
«En els últims anys s’han produït diversos avenços en matèria climàtica, però moltes d’aquestes fites per ara només es reflecteixen sobre el paper. Necessitem implementar aquestes polítiques al més aviat possible», explica Laura Ramajo, investigadora del Centre d’Estudis Avançats en Zones Àrides (CEAZA) i una de les autores de l’últim informe de l’IPCC. «A escala global, aquest any hem experimentat més retrocessos que avenços», afegeix Sérgio Henrique Faria, professor del Basque Centre for Climate Change, també autor de l’IPCC. Una de les fites climàtiques més importants de l’últim any ha sigut la Cimera del Clima de Glasgow (COP26), la trobada que va prometre marcar el «principi del final de la crisi climàtica», però que, finalment, va concloure amb la promesa de posposar els grans acords a la següent cimera.
Combustibles fòssils
Durant la trobada, més enllà del debat diplomàtic, també es van forjar diversos acords internacionals sobre, per exemple, limitar l’expansió dels combustibles fòssils, reduir les emissions de metà, frenar i revertir la desforestació, impulsar les energies netes o posar fi a la venda de cotxes contaminants.
Una anàlisi dels pactes de Glasgow conclou que, en el millor dels escenaris, les mesures anunciades durant la cimera podrien limitar l’escalfament global a entre 2,4 o 1,8 graus de mitjana (unes tres dècimes menys del previst abans d’aquesta trobada). Aquest avenç, tanmateix, dista molt de l’objectiu de limitar l’augment global de temperatures per sota d’1,5 graus; el llindar a partir del qual, tal com alerta la comunitat científica, la crisi climàtica provocarà danys molt més greus en les persones, la vida silvestre i els ecosistemes.
Més enllà de Glasgow, l’últim any s’han produït diversos avenços legislatius en matèria climàtica. Als Estats Units, el senat acaba d’aprovar la seva llei contra el canvi climàtic. A Xile, el govern de Gabriel Boric també ha aprovat la primera legislació sobre crisi climàtica de la seva història. Espanya, per la seva banda, l’últim any ha aprovat la seva llei de canvi climàtic i transició energètica, així com una sèrie de normatives específiques per a la gestió de residus i la creació de «zones de baixes emissions». Una altra de les grans fites d’aquest any ha sigut la creació d’una Assemblea ciutadana per idear mesures contra la crisi climàtica.
El contrapunt d’aquesta història és que, malgrat els èxits aconseguits, les turbulències geopolítiques de l’últim any han frenat moltes d’aquestes polítiques. Segons explica Henrique Faria, l’aplicació de molts plans climàtics ha estat obstaculitzada per les conseqüències socials i econòmiques de la pandèmia, la crisi energètica i de matèries primeres, l’enfortiment del populisme de l’extrema dreta i diversos conflictes internacionals com la guerra d’Ucraïna.
«Tota aquesta violència, injustícia i oportunisme té efectes molt negatius sobre les polítiques mediambientals i l’acció climàtica, que requereixen unió, justícia i accions coordinades a tots els nivells, del regional al global», comenta l’expert. Un recent informe de l’Institut Internacional de Desenvolupament Sostenible (IDDS) revela que la gran majoria dels països que a Glasgow es van comprometre a acabar aquest any amb els subsidis públics per a l’explotació internacional de combustibles fòssils encara no han complert la seva promesa. De fet, segons alerta l’anàlisi, el consum de petroli i gas podria veure’s reforçat per les tensions geopolítiques amb Rússia.
Una dècada de lluita
Vist en perspectiva, més enllà dels avenços polítics aconseguits l’últim any, un altre dels grans punts d’inflexió en la lluita contra la crisi climàtica ha sigut la mateixa ciutadania. «Fa deu anys encara hi havia molta gent que no creia en el canvi climàtic. Ara són cada vegada menys els que neguen l’existència d’aquest problema. I cada vegada hi ha més interès social per impulsar mesures mediambientals», esgrimeix Vanesa Castán Broto, investigadora de la Universitat de Sheffield i autora de l’IPCC. «Encara hi ha una bretxa enorme entre el que estem fent i el que hem de fer per fer front al canvi climàtic, però almenys hi ha cada vegada més persones conscienciades», afegeix Castán.
El desplegament de les polítiques climàtiques podria comptar amb dos grans impulsors. En primer lloc, perquè moltes de les metes mediambientals coincideixen amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i l’Agenda 2030. «Els mateixos factors que provoquen el canvi climàtic també incentiven les desigualtats socials. Lluitar a favor del medi ambient també implica millorar la vida de les persones, sobretot dels col·lectius més vulnerables», afegeix Castán Broton. L’altre gran incentiu climàtic podrien ser els fons de recuperació perquè, almenys sobre el paper, els governs s’han compromès a invertir-los en favor de la transició ecològica.
