Fa poc més d’una setmana que el departament d’Economia de la Generalitat de Catalunya dirigit per Jaume Giró ha publicat les dades de la liquidació del sistema de finançament autonòmic de l’Estat espanyol. Catalunya un cop més va ser la segona comunitat autònoma que més diners va aportar al sistema el 2020, però, en ingressos rebuts va ser la desena. És la cançó de l’enfadós habitual amb la trampa habitual de fer aparèixer Madrid com a la més generosa. Madrid, amb 3.347 euros per persona, va aportar més recursos que ningú i va ingressar 2.501 euros per habitant. Són dades falsejades per tres raons. Primera: Madrid és una falsa Comunitat autònoma; de fet és la capital de la Gran Castella (segons dades europees seria el centre de la NUT 2 de la Gran Castella i Extremadura). Considerant aquesta divisió, òbviament no és ni la què aporta més per habitant ni la que rep menys. Segona precisió: les aportacions atribuïdes a Madrid procedeixen en bona part del pagament d’impostos de les grans empreses amb seu fiscal a Madrid, encara que la seva activitat es desenvolupi en altres territoris. Tercera desviació: Madrid rep més del que consta en les xifres autonòmiques pelades perquè en aquests ingressos no hi figuren les despeses i inversions en els aparells centrals de l’estat tots radicats a Madrid i que proporcionen als madrilenys uns serveis plus que cap altre territori té.
Tornem, però, a Catalunya que va aportar fa dos anys 2.779 euros per habitant al sistema de finançament, un 17% més que la mitjana estatal, que va ser de 2.374 euros per càpita. En canvi, els ingressos de la Generalitat baixaren fins a 2.519 euros per càpita, un 1,5% per sota de 2.558 euros per habitant. Sumant i restant queda que cada ciutadà català va perdre 260 euros. Qui hi va guanyar més en aquesta llista van ser les Illes Canàries, que van obtenir 1.500 euros més per habitant, seguides d’Extremadura (+1.219 euros/hab.), Galícia (+679 euros/hab.), Cantàbria (+664 euros/hab.), Castella i Lleó (+624 euros/hab.), La Rioja (+624 euros/hab.), Castella-la Manxa (+615 euros/hab.), Astúries (+513 euros/hab.), Andalusia (+510 euros/hab.), Múrcia +400 euros/hab.), Aragó +265 euros/hab.), País Valencià (+122 euros/hab.), Illes Balears (-209 euros/hab.), Catalunya -260 euros/hab.) i Madrid (-846 euros/hab.). Deixant el cas excepcional per trampós de Madrid, a que no endevinen quins territoris hi guanyen poc, o directament hi perden? Doncs sí: tot l’eix mediterrani, especialment Catalunya, Balears i València.
El finançament autonòmic espanyol amb tots els retocs que s’hi ha anat fent, sempre s’acaba, gràcies a ponderacions fetes ad hoc, amb els mateixos resultats. Res que s’assembli a un model que doni responsabilitats reals als territoris i que en tot cas sigui l’estat que assumeixi el cost d’ajudar a les que es trobin per sota la mitjana d’ingressos. Aquí no hi ha cap al·licient, perquè si recaptant poc tens més aportacions i en canvi recaptant molt et castiguen, qui voldrà treballar a l’estat espanyol?. Espanya és una escola de ganduls.
Giró es lamentà que: «Mentre que Catalunya perd sempre entre 7 i 8 posicions, altres comunitats amb una capacitat tributària molt per sota de la mitjana reben sistemàticament més recursos per habitant que Catalunya». I el President Pere Aragonès afegí que: «Un any més Catalunya rep recursos per sota de la mitjana. Un infrafinançament crònic fruit d’un model de finançament injust i arbitrari. Necessitem les eines d’un estat per poder acabar amb aquest espoli històric i garantir més i millors oportunitats per a tothom.»
Aquestes primeres xifres encara amaguen la profunditat de la tragèdia. El departament d’Economia les ajusta al cost de la vida de cadascun dels 15 territoris perquè amb la mateixa quantitat de diners, no es poden adquirir la mateixa quantitat de béns o serveis a Balears que a Extremadura, per exemple. Amb aquest càlcul que s’anomena a paritat de poder adquisitiu, Catalunya es trobaria en una situació encara pitjor, en catorzena posició amb menys ingressos. Tot i que cal dir, que el principal dèficit fiscal de Catalunya procedeix de la sistemàtica baixa inversió més que del sistema de finançament. L’economista López Casasnovas constata que en les balances fiscals de l’Estat, que no vol publicar, «la contribució més gran» prové justament de la despesa i la inversió de l’administració central.
Qui sí que tenen interès en refer el sistema són els governs valencià, murcià i andalús. Però el lobby castellà mesetari i cantàbric sempres’ha acabat imposant a les necessitats dels menyspreats fenicis del Mediterrani.
Val a dir, per acabar, que aquest model afecta 14 de les 19 autonomies i ciutats autònomes. Les Canàries tenen l’exempció de l’IVA, Navarra i País Basc tenen conveni i concert fiscal respectivament i no paguen impostos a Madrid i, finalment, Ceuta i Melilla tenen tot el superàvit del món de dues ciutats colonials amb despesa bàsicament militar.
