Si haguéssim de classificar els reptes globals per ordre d’urgència, estaríem d’acord en la necessitat d’erradicar la pobresa i la fam, les guerres i els conflictes, garantir l’accés als recursos bàsics i la seguretat energètica. De fet, molts reptes tenen el potencial de resoldre’s si podem assegurar un subministrament d’energia fiable. El conflicte obert entre la UE i Rússia situen aquest problema energètic en un primer lloc, especialment quan Putin acaba de tallar el subministrament de gas. L’autòcrata rus ha complert l’amenaça tot acompanyant-la amb la difusió d’un vídeo apocalíptic dels efectes de l’arribada de l’hivern en territori europeu. És cert que Europa es troba enmig d’una tempesta energètica perfecta. Però no sembla que els efectes hagin de ser tan dantescos, tret que es cometin errors molt greus. Durant els darrers mesos han convergit múltiples xocs, que han empès el vell continent a la que sembla la pitjor crisi energètica que hagi viscut mai. Els efectes de la covid, la invasió d’Ucraïna per part de Rússia i els problemes inesperats amb la producció d’electricitat han capgirat el mercat energètic d’Europa. Com a resultat, podríem no tenir suficient energia per satisfer la demanda prevista d’aquest hivern. No podem descartar que s’hagi de reduir el consum de gas a les llars i al sector industrial. La UE es troba en un moment crític, comparable al de la crisi de l’euro del 2012 o la pandèmia de la covid el 2020.
Aquesta crisi energètica representa un risc sistèmic important, tant econòmicament com políticament, que contribueix a la recessió i les tensions socials, però també a noves crides al proteccionisme i a l’aïllament dels països en la cerca de solucions unilaterals. Els socis comunitaris podrien deixar de compartir una política comuna, fet que comprometria el funcionament del mercat energètic europeu i es buscaria pactes individuals amb Rússia. La manca de confiança entre els països europeus afebliria notablement el projecte comunitari, inclosa la ferma oposició a la invasió d’Ucraïna. És molt probable que els partits populistes impulsin el proteccionisme energètic i s’allunyin dels acords de Brussel·les. Només a través d’una política exterior coordinada, i no de respostes nacionals fragmentades, pot Europa avançar cap a la seguretat energètica. En absència d’aquesta acció concertada, els estats membres no faran sinó perjudicar el projecte europeu. Marine Le Pen, per exemple, líder de l’extrema dreta a França, va demanar que es posi fi al que ella anomena «sancions inútils» a Rússia.
Com coordinar millor la política energètica dels líders europeus i evitar que Putin deixi el vell continent en el fred d’aquest proper hivern? I com accelerar la transició cap a una energia assequible que permeti a Europa alliberar-se dels xantatges i capricis del Kremlin? Fins ara, la UE ha importat el 40 % del gas de Rússia. I Rússia ha utilitzat els subministraments de gas i petroli com a arma geopolítica per dividir Europa, que està compensant aquesta reducció amb la importació de nivells rècord de gas natural liquat, provinent principalment dels Estats Units. Europa necessita un gran pacte energètic on cada país aporti alguna cosa. Un país podria augmentar temporalment l’ús de carbó o allargar el tancament de les nuclears, mentre que un altre limita el gas en determinades indústries intensives en energia que fabriquen productes que es poden importar fàcilment, com les ampolles de vidre. Els caps d’Estat de la UE a la propera reunió del Consell Europeu, prevista per a l’octubre, podrien escenificar un acord conjunt per accelerar el desenvolupament de fonts d’energia renovable.
Els polítics, més enllà d’advertir que haurem d’ajustar el termòstat a l’hivern, haurien de garantir que els consumidors tinguin incentius per reduir el consum. Per exemple, les llars podrien tenir una reducció dels impostos a pagar en funció de la quantitat d’energia estalviada en comparació amb el consum de l’any passat. Per protegir els més necessitats de la població, el bo social elèctric hauria de servir a les famílies vulnerables per fer front als preus de l’energia. I és que el preu del gas s’ha multiplicat per un factor superior a 10. Torna a ser un moment propici perquè els polítics redistribueixin diners, gravin els beneficis extraordinaris de les empreses elèctriques i subvencionin altres empreses que no poden competir. Les autoritats haurien també de facilitar els projectes empresarials que suposin nova potència eòlica i solar. Dificultar l’explotació de les mines, com les de liti, necessàries per a la construcció de bateries elèctriques és un error. La preocupació mediambiental no hauria d’impedir la necessària sobirania energètica. Amb dades de Red Eléctrica, a Espanya han entrat en funcionament durant aquest any només 916 MW d’energia eòlica i 1.192 MW de solar fotovoltaica. Són xifres molt inferiors als projectes iniciats: 42.000 MW d’eòlica i 102.000 MW de fotovoltaica. Com és possible que s’instal·li només l’1% dels projectes iniciats? La resposta són les dificultats i endarreriments en els permisos administratius. Haver de superar una complexa burocràcia desanima els emprenedors més valents. Una condició prèvia i necessària per accelerar els projectes d’energies renovables és simplificar i escurçar els processos de concessió de permisos, ja que els llargs procediments administratius són un dels principals obstacles per a la seva implantació.
