Hem vist a la xarxa una multitud de ciutadans de Nàpols cremant en una foguera les factures elèctriques. L’acció podria arribar aviat aquí. Oimés quan parlant amb el cansalader del barri reconeixia que havia de prescindir de 2/3 dels seus empleats per compensar l’explosió de preus de l’energia que en una botiga de carn són determinants. Són un parell d’exemples dels riscos d’una tardor difícil entre les capes més humils i les mitjanes empobrides. Ens trobem amb l’impacte de: pandèmia, crisi energètica, ruptura de cadenes logístiques de components, increment del cost dels fertilitzants químics, pinsos que augmenten el cost de la producció animal i vegetal, disminució dels rendiments de les collites pel canvi climàtic. I hem viscut, estem vivint encara, un seguit d’onades de calor, grans incendis inapagables, dèficits hídrics. I, malgrat la major dotació pressupostària i de personal que mai, els pilars de l’estat del benestar: salut, escola i suport a les dependències, estan trasbalsats per deficiències en el model de gestió que la pandèmia ha tret a la llum.
És una sensació apocalíptica. Fins ara, el futur esperançador tecnològic i modern semblava inevitable. Ara, la festa va per barris. I des de la política o des de les posicions ideològiques preconcebudes es venen solucions infal·libles o s’ataca l’adversari sense posar cap alternativa seriosa sobre la taula. O bé es donen receptes antigues a dreta i esquerra perquè canalitzin les pors i les indignacions. Busqueu-vos la vida, ningú us salvarà, diuen uns. I d’altres, el sistema està podrit i caurà inexorablement. Però, ni uns ni altres ens diuen què hem de fer com a comunitat avui i demà mateix. Perquè el mentrestant se’ns pot fer llarg.
Que les posicions més conservadores especulin amb quin profit podran treure alguns de les misèries de la majoria és esperable. El que és més empipador és que qui es pretén de posicions progressistes estigui actuant com un oracle que predica el desastre del capitalisme i que ho veu com un final ineluctable i, fins i tot, desitjable. Aquesta posició crea impotència i aboca molta gent a la falsa sortida d’opcions autoritàries que no solucionaran res, només donaran la sensació d’ordre.
Des de l’exoplaneta de les xarxes socials ens hem acomodat en el mantra que arriba l’extrema dreta mentre ens emboliquem sota receptes antigues per acusar-nos de maximalistes i intolerants o de traïdors i venuts. O amb debats com el que es produeix entre els profetes del col·lapse i del newgreen. Els prejudicis ideològics en temps de trasbals no són bons companys per enfilar camins de sortida, tant en l’eix esquerra-dreta, com en l’eix espanyolisme-independentisme. Si ens posem d’acord en la diagnosi, l’assaig de solucions ha de ser possible sense apriorismes. Hi ha una crisi material, política i social que degrada les condicions de vida de la població, augmenta les desigualtats, incrementa migracions i xenofòbies i crispa la societat amb microviolències de gènere, ètniques o delictives. L’emergència climàtica és indubtable, també, així com la degradació de la democràcia en estats de poca tradició com els de la perifèria europea, des d’Espanya fins a Polònia.
Es podrien afegir més dades per a una diagnosi compartida. Llavors, per què ens centrem a discutir per imposar un sol ritme, una sola estratègia social o política, una sola política generalitzada sense admetre la possibilitat de coexistència d’assajos diferents, en llocs i amb ritmes diferents, de manera que de l’exercici de la prova error en puguin sortir models més escalables? No seria bo que cadascú, institucions, opcions civils o polítiques, empenyés per allà on cregués que és més útil? El sectarisme polític pensant sempre en els rèdits electorals immediats, les inèrcies de les entitats civils resistents a qualsevol canvi i el jacobinisme i centralisme dels estats-nació impedeixen que floreixi una biodiversitat social, política i econòmica, que seria la condició necessària per abordar els grans reptes de futur.
És clar que, fins i tot fent-ho bé, no serà un camí de roses perquè a cada cantonada ens sotgen els autèntics enemics del progrés: els oligopolis de serveis i financers, la finalitat dels quals és impedir qualsevol canvi que no caigui sota les seves urpes depredadores. Així que l’empoderament de la ciutadania com a consumidora responsable i activa és una condició obligatòria per posar al seu lloc els grans controladors de la nostra vida. L’autèntica alternativa al poder amb majúscula provindrà de la societat civil i dels moviments socials. Centrar els esforços a pidolar als governs que ho facin no serveix o no és suficient. En alguns casos, com el del Govern català, per impotència per manca de competències o pressupost; i en el de l’Estat, per la seva posició subalterna al gran poder.
