Quiosc

Regió7

AULA D’ECONOMIA I EMPRESA FUB-UMANRESA

Mineria i transició ecològica

E

La península iibèrica és una terra rica en minerals. Ja a l’antiga Roma, Plini el Vell parlava d’una abundància a Hispània d’or, plom, ferro, coure i plata que no es donava en cap altra part de l’imperi. La geologia ha dotat el país d’una àmplia gamma d’importants recursos presents en tots els moderns aparells electrònics com liti, cobalt, coltan, zinc, níquel, terres rares o estronci. Per descomptat, les mines de potassa de Súria ofereixen un fertilitzant insubstituïble per a la millora del rendiment agrícola. Al subsol ibèric, per tant, hi ha importants jaciments de matèries primeres essencials per a l’agricultura, la informàtica, l’electrònica i les energies renovables. Un dels principals problemes de la mineria a Espanya, però, rau en el fet que l’Estat és el propietari del subsol, mentre que la gestió correspon a les comunitats autònomes i també als ajuntaments. Entren en joc tres àmbits competencials, als quals s’han de sumar les pressions dels grups ecologistes. Al final, més d’una vintena de projectes per explotar aquests minerals estan paralitzats per la pressió ecologista, els impediments polítics i les traves burocràtiques.

La transició energètica i la lluita contra l’escalfament global augmenta la demanda de metalls i minerals. Un cotxe elèctric requereix prop de 90 kg de coure, gairebé quatre vegades més que un de convencional. S’identifiquen 13 minerals essencials per a la transició energètica (cobalt, coure, liti, grafit, estany, alumini, manganès, níquel, or, plata, terres rares, vanadi i wolframi), tots ells disponibles en el subsol ibèric, que té una riquesa minera gairebé incomparable a Europa. Però tenir-los sense explotar és com no tenir-ne. Al capdavall, si sumem les importacions necessàries del que no es té, com petroli i gas, més les compres a l’exterior del que ja es disposa, com minerals i metalls no ferrosos, en resulta un considerable dèficit comercial, així com una important pèrdua d’inversions i de llocs de treball. L’activitat minera, en general, es mostra cada cop més respectuosa amb el medi ambient, però algunes organitzacions ecologistes promouen el moviment NIMBY (Not In My Back Yard), que literalment significa no obrir explotacions al pati del darrere. Són moviments que s’oposen a tenir instal·lacions mineres a prop de casa, però que no són una esmena a la totalitat de l’activitat minera en si mateixa. És un ecologisme que compra mòbils i ordinadors, sempre que els components provinguin de mines estrangeres.

Els projectes miners aturats a Espanya ajudarien, entre altres coses, a omplir l’Espanya buidada i desertitzada. Però cal més transparència, i agilitzar les concessions administratives i la resolució dels permisos. Un dels projectes paralitzats és el de Valdeflores, a Extremadura, aturat per problemes polítics i l’oposició dels ecologistes. És un jaciment amb un alt potencial en liti, imprescindible per fabricar les bateries elèctriques. A les portes del canvi obligat del cotxe tradicional per l’elèctric, els fabricants europeus d’automòbils necessitaran moltes més bateries de liti. Pel que fa a les terres rares, fonamentals per a la indústria tecnològica i productes d’ús quotidià com telèfons mòbils, electrodomèstics o ordinadors, la Xina té el 55% de les reserves de tot el planeta i el 98% de les terres rares que importa Europa prové de la Xina. A la província de Ciudad Real hi ha un jaciment de terres rares que seria la segona mina d’Europa d’aquest tipus. Segons els experts, la mina és fàcil d’explotar. Només es perdria un 5% de la superfície remoguda i la restauració del terreny està garantida. A tots els projectes miners s’exigeix que es rehabiliti la zona i, per garantir que es faci, l’Estat obliga a dipositar un aval. Espanya disposa d’un altre gran jaciment de terres rares a Galiñeiro, Pontevedra. Tots dos jaciments podrien convertir el país en una potència mundial en terres rares. Però els dos projectes estan aturats per pressions externes.

Transformar la mobilitat i el transport per a un futur més sostenible, i assolir una reducció de les emissions de CO₂, són objectius molt desitjables als quals s’oposen alguns col·lectius, certs partits polítics i l’immobilisme de les administracions. Els fabricants de bateries de vehicles elèctrics busquen assegurar-se cadenes de subministrament sòlides que garanteixin les matèries primeres. Espanya està ben posicionada per subministrar els metalls i minerals necessaris. Això reforçaria la posició per atraure fàbriques de bateries. Es deixarà passar aquesta oportunitat? La transició energètica requereix una intensificació en l’extracció de minerals com el coure, níquel, cobalt o zinc. Cada central d’energia renovable o cada cotxe elèctric necessita molts més recursos que les centrals de gas o els automòbils tradicionals. Una central eòlica requereix 10 vegades més minerals (sobretot coure i zinc) que una central de gas o carbó. Així mateix, el cotxe elèctric consumeix sis vegades més minerals (sobretot coure, níquel i grafit) que el cotxe amb motor de combustió. Si ambicionem l’objectiu de zero emissions netes, la demanda extraordinària de minerals, segons l’FMI, multiplica per 3 el consum de coure, per 8 el de níquel, per 20 el de cobalt i per 100 el de liti. Per això l’èxit de la transició energètica no està únicament condicionat a la disponibilitat d’una millor tecnologia, sinó també a extreure quantitats massives de minerals al menor cost possible.

No podem simultàniament gaudir de progrés econòmic, lluitar contra el canvi climàtic i negar-nos a l’explotació minera. El progrés econòmic i la lluita contra el canvi climàtic implica necessàriament l’explotació de les mines; el progrés econòmic i el conservacionisme ambiental implica abandonar la lluita contra el canvi climàtic (perquè, per créixer sense liti ni cobalt, caldria continuar utilitzant combustibles fòssils contaminants); i lluitar contra el canvi climàtic amb un estricte conservacionisme mediambiental suposa renunciar al progrés econòmic (perquè sense combustibles fòssils i sense transició energètica només ens queda l’opció de l’intens decreixement). Quina opció prefereixen?

Compartir l'article

stats