M’agrada tot el que fa referència al creixement personal, penso que les persones som els animals més desenvolupats, però en cap cas som perfectes. Per això tot el que pugui ajudar a la millora com a persona crec que té el seu interès.
Des de fa temps l’autoconeixement està de moda. Hi ha mil tècniques i centenars de gurus que proclamen les meravelles de la seva ensenyança. Estic convençut que totes són bones, o potser no, l’important és que a la persona que s’aplica la teoria li sigui útil i li doni un bon resultat. Perquè qualsevol mètode funcioni és imprescindible que la persona estigui convençuda del que fa i s’ho cregui.
Avui tots anem estressats, vivim una vida ràpida i d’immediatesa amb tot, això comporta una pressió terrible que en molts moments acaba passant factura. Amb aquest ritme és normal que de vegades tinguem paranoies al cap i que hi hagi moments de descontrol, amb símptomes tan variats com pors, ansietat, angoixa, malestars, mal humor, etc. És probable que en aquestes ocasions ens trobem en companyia i no estiguem sols, i també és probable que en aquests casos per qualsevol ximpleria salti una espurna que acabi derivant en una tempesta i, per tant, generi un conflicte.
Fa temps vaig conèixer una persona amb una experiència i currículum considerable com a expert en creixement personal que em va explicar una teoria força interessant per resoldre aquestes situacions. Planteja aquests moments com «estats de confusió». Segons ell, el nostre cervell, que és molt llest, quan ens trobem en situacions que, per qualsevol circumstància, ens superen agafa com a defensa de forma automàtica algun símptoma dels anomenats abans. D’aquesta manera, pel nostre cap comença a passar una pel·lícula que el nostre cervell ha dissenyat. La pel·lícula, a més, porta uns gadgets incorporats, en forma de diferents símptomes. Així encara és més atractiva i tenim més possibilitats de veure-la.
El truc estaria a no comprar l’entrada per anar a cinema. Com es fa això? Cada vegada que entrem en situacions com aquesta, sigui sols o en companyia, el nostre cervell s’inventa una pel·lícula perquè nosaltres la comprem. Si pot, fins i tot hi afegeix al·licients per fer-la més convincent. En aquests casos és quan un ha de ser conscient que està entrant en un estat de confusió. Ell diu que aquesta és la paraula màgica perquè puguem reaccionar a temps i no comprem la pel·lícula. És un mecanisme de defensa infal·lible, això sí, necessites el control suficient per parar-te un segons i reconèixer que estàs entrant en un «estat de confusió».
Com ja he dit, la teoria em va semblar molt interessant i vaig decidir posar-la en pràctica. He de dir que he quedat sorprès, el funcionament ha estat més que bo. Quan alguna vegada s’han donat les circumstàncies per estar a punt de comprar una de les pel·lícules que el meu cervell em volia vendre, he tingut els reflexos suficients per dir-me alto «estat de confusió». Això m’ha permès capgirar la situació i enfocar-la d’una manera millor i molt més positiva. Animo a tothom a fer la prova, potser posem llum a la foscor, perdó, volia dir a la confusió. Siguem smart people.
