S’han fet públiques les dades sobre l’execució de les inversions dels pressupostos vigents fins al mes de juny. Un cop més, seguint la lletania monòtona de 42 anys d’estat autonòmic, a Catalunya només s’ha executat el 16% del pressupostat, mentre que a Madrid ja en porten el 52%. En valor absolut són 347, 3 milions aquí i 553 milions a Madrid. La Cambra de Comerç de Barcelona ha calculat que Catalunya només va rebre l’11,2% de la inversió, si s’analitzen les dades de totes les autonomies regionalitzades, malgrat la seva aportació del 18% del PIB a l’Estat. Catalunya tampoc no en surt especialment ben parada si hom té en compte el grau d’execució de les inversions: el 16% d’execució és inferior al 25% de la mitjana a Espanya.
La ministra de Transport, Raquel Sánchez, exalcaldessa de Gavà del PSC, ja pot anar fent malabarismes dialèctics que les xifres canten. Amb les dades parcials fins al juny serà impossible que Catalunya aconsegueixi un grau d’execució a finals d’any que superi la de sempre: molt per sota la mitjana espanyola i escandalosament llunyà a Madrid, on se sol situar per sobre del 100% del previst. Els usuaris de Renfe, per exemple, sabem el que significa en la vida diària aquesta marginació de Catalunya. I la submissió del socialisme català d’Illa a aquesta situació endèmica té costos per a tots els ciutadans, votin el que votin. Si no existís aquesta posició subalterna seria molt fàcil complir el que reiteradament reclamen tant la Cambra de Comerç com les patronals Foment del Treball i Pimec: que tots els diners que es quedin sense executar es transfereixin a la Generalitat perquè faci les inversions que consideri oportunes.
Aquest de les inversions i la seva execució és un dels capítols del cost del sucursalisme per als ciutadans. L’argument de fons de la pel·lícula, però, és sempre el mateix: el dèficit fiscal crònic. En les dades presentades fa poques setmanes pel solvent conseller Giró, enviat pel seu propi partit a l’ostracisme fora del Govern, s’estimava que el dèficit fiscal de Catalunya l’any 2019 va ser de 20.196 milions d’euros, l’equivalent al 8,5% del producte interior brut català (PIB). Aquestes xifres demostren un increment percentual del dèficit català respecte de l’any 2016, quan el dèficit era de 17.049 milions i equivalia a un 8% del PIB .
Repetim que el dèficit fiscal és la diferència entre el que aportem els catalans en impostos a l’Estat i el que aquest ens retorna en inversions i serveis. Hi ha dos mètodes de càlcul: el del flux monetari que calcula els ingressos de l’Estat generats a Catalunya i les despeses que l’Estat destina al Principat; i el de la càrrega de benefici que imputa les despeses en funció de qui se’n beneficia, de manera que, l’Estat considera que de les despeses del Teatro Nacional o del Museu del Prado ens en beneficiem també els catalans en part proporcional. Fins i tot, calculant-ho amb aquest sistema, el dèficit resultant per al 2019 és de 14.556 milions d’euros, el 6,1% del PIB, quan el 2016 era de 12.243 milions d’euros, el 5,7% del PIB.
En resum, l’Estat espanyol ha augmentat els ingressos de Catalunya gràcies a la Seguretat Social perquè hi ha hagut més feina i llocs de treball, però a canvi l’Estat ha mantingut intacte el seu nivell de despesa. Hi ha una constant en aquest espoli de l’Estat als catalans: quan l’economia va bé, el dèficit fiscal de Catalunya augmenta.
El conseller Giró, en la presentació de les dades, va afirmar que fa més de trenta-cinc anys que els catalans paguem pràcticament un delme a Espanya i no sabem ben bé a canvi de què i això suposa que «el maltractament econòmic de l’Estat a Catalunya és sistemàtic, endèmic i deslleial». L’evaporació de 20.200 milions d’euros generats a Catalunya, que no es van poder invertir en serveis i equipaments va anar acompanyada, com ja hem dit al principi, per l’escassa execució de les inversions pressupostades per l’Estat a Catalunya i per la pobre liquidació del finançament autonòmic del 2020, en què Catalunya va ser la segona comunitat que més va aportar i la catorzena en recursos rebuts per càpita.
Els recursos que ens pren Madrid als catalans, parlin castellà, català o qualsevol de les tres-centes llengües que es parlen avui; siguin cristians, musulmans o budistes; votin ERC, JUNTS, PSC o Ciutadans, equivalen al 53% de tot el pressupost de la Generalitat per al 2022. I equivalen al pressupost d’Educació, de Sanitat i de Drets Socials del 2022. És 167 vegades el pressupost d’inversions de FGC o 152 el de l’Ajuntament de la ciutat de Girona.
Aquest és el balanç de tenir ministres del PSC a Madrid i un govern d’Illa a l’ombra a Catalunya i que mana a la Diputació de Barcelona juntament amb els qui acaben d’abandonar el Govern de la Generalitat.
