Tot apunta que serà així. Amb aquest terme que prové d’un període molt perllongat de vagues a Itàlia entre el 1969 i 1970, s’ha donat nom, igual o similar, a situacions en qualsevol època de l’any passades o futures caracteritzades per conflictes laborals i/o socials profunds i perllongats.
En aquest moments està estancada la negociació de més de 180 convenis col·lectius a Catalunya -d’empresa, sector, provincials, nacionals o estatals que ens afecten ) que regulen la relació laboral d’un milió i mig de persones.
En el darrers mesos no arriben a 20 els signats i s’han incrementat les mobilitzacions al carrer i les hores de vagues per estancament de les negociacions de conveni s’han incrementat un 22%.
El motiu principal, gairebé exclusiu, és el desacord en quin ha de ser l’increment salarial.
La inflació és del 8,9% –14,4% la dels aliments– i això vol dir que el salari mitjà de Catalunya, de 1.500 euros, té ara un poder adquisitiu de 1.350 euros. Tots els preus han pujat i els dels productes i serveis bàsics més de la mitjana. Només cal veure la factura d’alimentació, de la llum, gas o combustibles, l’impacte de la puja de l’Euribor en les hipoteques o el preu del lloguer.
Si no es prenen mesures contundents, la caiguda de la demanda interna i externa i la recessió estan properes. Encara que ara es parli de desacceleració al comentar les dades oficial o les previsions a la baixa de l’OCDE , s’està evitant palesar la situació amb realisme –aquest maquillatge ja s’ha fet servir en altres ocasions i després s’ha dit que es van fer, involuntàriament, previsions incorrectes.
La nostra proposta –fins ara rebutjada als sectors privats i amb acord a l’administració general de l’Estat– passa per:
-un acord salarial, per exemple, per tres anys, que permeti resistir a treballadors i empreses l’increment generalitzat de costos de consum i de producció.
-clàusula de revisió salarial a tots els acords
-tractament específic de suport a aquelles empreses o sectors amb dificultats especials –crisi de components i microxips, desastres climàtics– i no generals , ja que les empreses, en general, no volen rebaixar els seus marges de benefici i traslladen l’increment de costos a la congelació nominal salarial –en realitat deflacció. La major tributació dels beneficis extraordinaris de grans empreses a què empeny la UE és un bon exemple.
-concordant amb l’anterior, el desenvolupament del sistema RED per a empreses o sectors en dificultats.
-un salari mínim de conveni a Catalunya de 1.250 euros
-l’actualització d’indicador IRSC –índex de suficiència de renda de Catalunya, que es té en compte per quantificar prestacions com la Renda Garantida de Ciutadania– que no es revaloritza des de fa més de deu anys.
-acords en altres matèries clau de futur que l’escull dels salaris està impossibilitant negociar:
-la digitalització i transició justa de la producció i els serveis , l’extensió del teletreball , la millora de la salut laboral i la igualtat de gènere...
-i l’impuls en la implementació del Pacte Nacional per la Indústria II i un futur Pacte Nacional pel Turisme.
-aprofundir en control de preus i/o bonificacions o fiscalitat baixa de productes i serveis bàsics –ja s’han pres mesures, per exemple, en ferrocarrils de Rodalies, iva de la higiene femenina...
En els propers mesos les mobilitzacions s’incrementaran. Ja han anunciat vagues els sectors metal·lúrgics de Tarragona per al 23 i 24 d’octubre i el de Barcelona per al 27 i 28 d’octubre –el de més nombre de persones treballadores de Catalunya, gairebé 250.000 i unes 15.000 empreses , i referent per molt altres.
Tardor calenta? A hores d’ara la previsió indica que, calenta, no només ho serà l’estació de la tardor.
