Milers de persones es manifestaven fa pocs dies a Saqqez, al Kurdistan iranià, en homenatge a Mahsa Amini, assassinada per la policia per portar el vel mal posat. Els joves i les dones estan qüestionant el règim teocràtic de l’Iran. Mentre que aquest s’està implicant en suport a Putin oferint-li drons destructius i entrenament. Això ha fet reaccionar el dictador Aliyev, de l’Azerbaidjan, aliat occidental, que ha amenaçat l’Iran de remoure la minoria àzeri situada al nord-oest de l’Iran. Són pistes de la complexitat nacional, cultural i religiosa d’aquesta àrea del planeta. L’Iran és l’altre istme que controla el pas entre l’Àsia meridional i l’Orient mitjà i Europa. Entre el mar Caspi i el golf Pèrsic, Iran té una superfície d’1.745.150 km2 amb una població de 85 milions de persones. L’Iran és el 14è país en volum de PIB. Té una economia sanejada amb un deute del 42,4% del PIB. Però en PIB per capita se situa al lloc 52 del rànquing. Pel que fa a l’Índex de Desenvolupament Humà o IDH, de Nacions Unides per mesurar el progrés d’un país es troba al lloc 71. I ocupa el 128è lloc dels països segons la facilitat que ofereixen per fer negocis.
A l’Iran els principals sectors exportadors són energia i recursos, química i plàstics, alimentació metall i logística. I les principals importacions: tèxtil moda, alimentació i maquinària. Catalunya no té una gran relació econòmica amb l’Iran. Segons l’agència Acció, Catalunya exportava fa poc a Iran maquinària (28,5%), aparells i material elèctric (17,4%) i paper i cartró (7,7%). Les exportacions catalanes a l’Iran representen el 0,2% del total de les exportacions catalanes. Les exportacions catalanes representen el 19,3% de les exportacions de l’Estat espanyol a l’Iran. Catalunya importa principalment de l’Iran adobs (22,9%), plàstics (22,7%) i maquinària (14,6%) de forma insignificant.
Tot i que directament les relacions són escasses, indirectament ens afecta el que hi passi per la posició geoestratègica de l’Iran, amb el seu poder en capacitat energètica i industrial, i sobretot pel seu rol, mai abandonat, d’erigir-se en potencia regional. I per fer-ho les elits han sabut explotar al llarg de la història algunes fortaleses importants. La primera és l’antiguitat de la llengua escrita des de fa 2.500 anys, amb gran tradició literària especialment poètica que els va permetre resistir l’onada arabitzadora que va acompanyar en molts territoris la islamització a partir del segle VII. L’altra que resistí fou el kurd, de la mateixa família de llengües iranianes. En canvi, van ser minoritzades o eliminades llengües com l’assiri, el caldeu, el copte o l’amazic. L’Iran vol exercir políticament aquest lideratge del grup indoiranià. L’ocupació del Kurdistan i el Beluxistan, la connexió amb la minoria hazara i tadjik de l’Afganistan, el parentiu amb el Tadjikistan i els paixtuns del Pakistan, donen a l’Iran una de les línies d’influència. L’altra és la religió. Els perses són xiïtes, branca molt crítica amb el sunnisme. I aquesta característica l’usa a fons per competir amb les dues altres potències regionals: Aràbia i Turquia. Fa anys del 1980-1988, l’Iran tingué guerra contra el dictador sunnita Saddam Hussein, que llavors tenia el suport occidental; resultat, un milió i mig de baixes entre morts i ferits. Les minories xiïtes i alauites de Turquia, de l’Iraq, de Síria, del Iemen, del Golf o del Líban sempre poden ser agitades per l’Iran quan convé. Així mateix, l’Iran apareix com a màxim aliat del Hamas palestí per raons que van més enllà de la solidaritat islàmica. La raó és tenir un peó àrab dissident de les monarquies àrabs sunnites. Per això, Israel té entravessat l’Iran. Per això, fa pocs dies va fer esclatar una fàbrica iraniana de drons instal·lada a Damasc.
Amb un règim mínimament democràtic sense vocació hegemonista, el país té unes capacitats humanes enormes amb un 90 % d’alfabetització i importants universitats i els seus potencials industrials i energètics. Per ara, no és el cas. Veurem com evoluciona la revolta actual que el règim qualifica de maniobres separatistes o internacionals. Una part d’aquesta anàlisi és certa perquè l’Iran té importants minories nacionals no reconegudes i perseguides en la seva cultura: kurds, luris, àzeris, àrabs, balutxis. De fet, els perses són el 50% del total, situats al centre i est del país; a la resta, a les perifèries del Golf, frontera amb l’Iraq, amb el Turkmenistan i el Caspi, hi viuen nacionalitats no perses. L’única llengua oficial és el persa i l’àrab té estatus de llengua religiosa.
Així que quan a les manifestacions de les ciutats iranianes es crida «Dona, vida i llibertat» i pels carrers es fan saltar el turbants dels mul·làs i sotraguegen el règim, les ones del terratrèmol polític i econòmic d’una peça tan estratègica com l’Iran, podrien arribar des de les faldes de l’Himàlaia a la Mediterrània, passant per les planures ucraïneses.
