L’augment imparable dels impostos i la seva multiplicació, en circumstàncies ja molt complicades i encarant una propera recessió anunciada a toc d’inflació, és ara mateix un dels majors problemes que té qualsevol país en qualsevol nivell d’administració. Per descomptat, també a Espanya. El Govern central aprofita la tramitació dels Pressupostos Generals per crear nous impostos, l’asfíxia financera de la Generalitat contribueix a mantenir la tributació autonòmica més elevada de l’Estat, i les ordenances fiscals aprovades per l’Ajuntament de Manresa el 20 d’octubre també incrementen la pressió fiscal. La causa última del creixement imparable dels impostos és el creixement simètric en la despesa pública. La recaptació impositiva finança el consum públic i, per tant, el descontrol en la despesa pública és el motor que força els continuats increments tributaris. Com limitar la insaciable voracitat del sector públic i la seva expansió il·limitada? No hi ha una resposta senzilla. Notem que el mecanisme de contenció de les despeses en el sector privat és molt clar. Si una empresa no controla les despeses, mantenint-les per sota dels ingressos, veurà perillar la seva continuïtat en el mercat amb l’aparició de pèrdues. En canvi, aquesta lògica no s’aplica a l’administració pública, que ofereix mecanismes polítics de contenció molt laxos i sempre al marge de la disciplina del mercat. Les xifres són eloqüents. A l’inici de la democràcia, la despesa pública amb prou feines superava el 20% del PIB. Ara significa més del 50%. En només 50 anys, s’ha multiplicat per 2,5. Si es mantingués aquesta progressió, el sector públic arribaria a absorbir el 100% dels recursos l’any 2060.
Una manera raonable de limitar l’expansió de la despesa pública és introduir topalls a la Constitució. És el cas, per exemple, del Brasil. El Govern de Temer va introduir el 2016 un límit constitucional a la despesa pública per un període de 20 anys. Només es pot incrementar la despesa el que augmenti la inflació. Per tant, l’administració pública brasilera té limitat l’increment del sou dels polítics i els seus treballadors, la contractació de nous funcionaris, la concessió de subsidis i d’incentius fiscals. El pes de la despesa pública en termes del PIB ha passat del 40% al 36% actual. L’objectiu, per tant, s’està complint, malgrat que el president sortint Bolsonaro no hi estava d’acord, i el flamant guanyador Lula da Silva tampoc. És curiós com en un país fortament polaritzat i dividit, el desig de gastar més aconsegueix la unanimitat. Què es pot esperar del nou mandat presidencial de Lula? Les segones parts poden ser tan bones com les primeres? Tot fa pensar que no. Entre 2003 i 2010, Brasil es va beneficiar del boom en les exportacions de matèries primeres. El destí era la Xina, que creixia vertiginosament. Les exportacions d’Amèrica Llatina a la Xina van créixer de menys de 6.500 milions de dòlars el 2002 a 67.800 milions de dòlars el 2010, i van proporcionar una inesperada pluja d’ingressos que molts governs, inclòs el de Lula, van utilitzar per finançar programes de benestar social i expandir la despesa pública. El Brasil també es va beneficiar de l’onada de reformes de lliure mercat impulsades pel predecessor immediat de Lula, Fernando Henrique Cardoso, entre 1995 i 2002. Aquestes mesures van posar fi a anys d’inflació desbocada i van estabilitzar el sistema financer. Però el Brasil d’avui està lluitant per sortir d’un període especialment problemàtic, una dècada perduda de creixement econòmic i malestar social, amb algunes de les taxes de mortalitat més altes del món per covid, i els pitjors registres d’homicidis i desigualtat social.
La disciplina fiscal i el sanejament del deute públic va ser una condició fonamental per aconseguir certa prosperitat en el primer mandat de Lula. Un altre factor determinant fou l’alt creixement xinès, que va provocar una gran demanda de carn de vedella, mineral de ferro, petroli, soja i sucre, productes bàsics que representen aproximadament la meitat de les exportacions del Brasil. Malauradament, les circumstàncies han canviat. La Xina té problemes econòmics i ha reduït el creixement, les exportacions de matèries primeres s’han frenat i els ingressos també. Tot fa pensar que Lula se saltarà la disciplina fiscal, derogant el topall constitucional de la despesa quan en tingui oportunitat, i fent bona la dita que mai les segones parts foren bones. Un cas comparable, potser, és l’Argentina de Juan Domingo Perón. Entre 1946 i 1955 es va beneficiar de les exportacions agrícoles als països devastats per la Segona Guerra Mundial, permetent a Eva Perón redistribuir generosament aquests ingressos entre la classe treballadora. Però aquesta moriria de càncer i Perón seria apartat del poder. Retornaria breument a la Casa Rosada el 1973, però en circumstàncies molt desgraciades, deixant el país en el caos i la violència. Lula no retornarà la prosperitat al Brasil insistint en velles idees com la unificació monetària de Sud-amèrica o l’expansió de la despesa pública, i més quan Brasil ja té el segon sector públic més gran entre les economies llatinoamericanes només darrere d’Argentina. Mutatis mutandis, a Espanya els Pressupostos Generals per al 2023 també confirmen la hipertròfia estatal amb rècord de despesa pública. I donat que el pacte d’estabilitat i creixement de la UE, que limita el creixement públic, està suspès, el Leviatan continuarà creixent.
