La nostra societat es troba travessada de reptes socials, econòmics, culturals i, per tant, polítics. Els europeus que gaudim, des de fa més o menys temps, d’estats del benestar i democràcies més o menys homologables hem entrat en una fase de regressió demogràfica que ens porta a una composició social cada cop més envellida. Com a membre d’aquest col·lectiu i fill de pares traspassats no fa gaire, sé que tendim com a generació a veure el món, la nostra nació i la nostra ciutat amb ulls on predomina l’escepticisme i el pessimisme. I raons objectives no en falten. Però hem de reconèixer que els nostres neguits tenen un especial biaix generacional.
Pretenem que els nostres fills i nets sentin nostàlgia de coses que mai han viscut. Molts cops també mitificades: el treball, l’impacte migratori, la llengua. Sentim pressa generacional i induïm dosis d’ansietat o desesperança sobre objectius que pensàvem que assoliríem i veiem que s’allunyen en el temps. Com si diguéssim als nostres successors que ells no seran capaços de continuar abordant somnis, potser en condicions més difícils, o potser no. Tot és tant subjectiu, sobretot mirat des de l’eurocentrisme!
Quan aquesta mirada s’aplica a l’entorn immediat, tant els vells com els joves, reivindiquem millores. I això no és pas dolent. Ara bé, ens fem corresponsables d’alguns dels dèficits socials i culturals que patim? Som capaços de tenir una mirada prou llarga per diferenciar reivindicacions justificades de micromillores en els serveis i espais públics, d’aquelles que transcendeixen l’actual generació? Crec que sense deixar de voler influir en els petits canvis immediats i quotidians que les administracions, a voltes, els costa abordar, hem de ser capaços de tenir perspectiva històrica d’allà on venim i prospectiva futura de cap on marquen els canvis profunds que s’han començat a posar en marxa.
La mirada al passat l’obtenim en la preservació del patrimoni cultural material i immaterial, en els llibres d’història, en els Museus i en els Arxius. Manresa amb el catalitzador de l’any ignasià ha estat capaç de remoure inversions per rehabilitar i posar el dia el que ha de ser el principal Museu del Barroc de Catalunya.
Però allà mateix hi ha, encara, un compartiment d’espais amb l’altre peça que serveix als ciutadans per mirar al passat: l’Arxiu. Una instal·lació envellida i amb poc personal. Doncs bé, fa quatre dies que hem sabut que el futur Arxiu Comarcal del Bages s’ubicarà en un edifici nou a càrrec de la Generalitat i que inclourà l’Arxiu Municipal. El lloc triat és l’espai situat entre els carrers del Bisbe, Vallfonollosa, Na Bastardes, Baixada dels Jueus i el solar posterior de l’edifici de l’Ajuntament. Segons la directora general de patrimoni de la Generalitat, Sònia Hernández, els nous arxius no són només per guardar documents, sinó per «generar coneixement, i això vol dir cultura». Dels actuals 5000 metres lineals es passarà a 14 km utilitzant els moderns sistemes d’emmagatzematge. Hi haurà sala d’actes i sala d’exposicions. Un arxiu ha de ser un lloc viu, on passen coses, i el que hi ha dins s’ha de donar a conèixer a la ciutadania en exposicions temporals ben ambientades. L’Arxiu de Manresa té, segons els experts, autèntiques joies d’abast nacional. Una n’és el Llibre verd que recull gran part dels privilegis, títols i altres documents diversos concedits a la capital del Bages, a més d’altres documents atorgats a altres institucions o personatges. Però té també un dels fons documentals sobre jueus més important de Catalunya. En forma part el Liber secretariorum aliame Judeorum Minorise, un dels dos únics exemplars d’aquest gènere de liber iudeorum conservats a Catalunya. O la ketubà, un document matrimonial jueu.
En aquest darrer tema però hi ha una circumstància que hauria de fer saltar positivament les alertes. El nou arxiu s’establirà de ple en l’espai de l’antic Call o jueria de Manresa. Per tant, com pertoca legalment, val la pena un bon rastreig tant de la documentació medieval sobre l’àrea, com una campanya arqueològica prèvia per si en les restes de plantes baixes, soterranis o fonaments apareguessin elements medievals, fins i tot jueus, integrables al nou espai. Cal saber per exemple que el Call de Manresa gaudia del privilegi de disposar de banys propis i normalment aquests estaven soterrats. En qualsevol cas, el paper important de la població jueva en l’edat mitjana catalana i l’especial rellevància de la documentació manresana es mereixeria ambientar algun dels espais expositius interiors de forma permanent sobre aquella presència. I fins i tot, si cal donar nom al nou arxiu, barallar-ne algun que el vinculi a l’antic call.
Manresa tindrà, doncs, dues instal·lacions de projecció nacional per poder mirar el passat, per albirar millor el futur no immediat, sense deixar de preocupar-se pel present, contextualitzadament.
