Quiosc Regió7

Regió7

AULA D’ECONOMIA I EMPRESA FUB-UMANRESA

La bombolla del futbol

E

Finalment, i després de molta polèmica, ha arrancat el Mundial a Qatar. Aquest país de l’Orient Mitjà no té un sistema polític democràtic i tampoc respecta els drets de les dones ni dels col·lectius d’immigrants i homosexuals. De fet, tampoc és precisament un model de democràcia Rússia, que va acollir l’última edició del Mundial, ni la Xina, que ha estat seu dels Jocs Olímpics. Durant bona part del segle XX, Qatar ha estat un país àrid i pobre del golf Pèrsic. Però el descobriment l’any 1971 d’un enorme jaciment de gas va propiciar la primera transformació, el va convertir en un dels països més rics del món i el va fer que es vegi no només com un apèndix d’Aràbia Saudita, sinó com un autèntic rival geopolític. La Copa del Món és un pas més en la projecció global d’aquest país, que ha comprat l’equip francès París Saint-Germain o invertit en el futbol europeu amb la compra de drets de retransmissió, i no oblidem tampoc que Qatar Airways va ser el principal patrocinador del Barça entre 2010 i 2017. Pel Mundial han construït set estadis, tota una xarxa de carreteres i ferrocarrils per transportar els aficionats, i dotzenes d’hotels per allotjar-los. 

El món del futbol aixeca passions entre la multitud i és un magnífic narcòtic social davant els greus problemes econòmics que estem acumulant. Milions de persones dirigeixen la seva atenció als terrenys de joc i obliden momentàniament els problemes per arribar a final de mes i fer front al pagament de la hipoteca o el lloguer del pis. Però el món del futbol també acumula greus desequilibris financers. Els ingressos més importants que tenen els clubs provenen dels drets televisius, el màrqueting (que inclou patrocinis, publicitat i marxandatge) i la venda d’entrades, sense oblidar els derivats de la venda de jugadors i d’immobilitzat material. La seva composició ha anat canviant amb el temps. A la dècada dels vuitanta els ingressos d’estadi suposaven el 70% del total. Amb l’increment dels drets televisius a la dècada següent, aquests es converteixen en els ingressos més importants. La competència sorgida entre els operadors va propiciar l’explosió dels contractes, que assoliren xifres multimilionàries a la dècada dels noranta. Però la pèrdua d’audiència televisiva ha fet que actualment els ingressos comercials (47% del total) superin els drets televisius (33%) i la venda d’entrades (20%). En el cas del FC Barcelona, el rècord d’ingressos aconseguits la temporada 2018/19, 990 milions d’euros, no ha evitat els greus problemes institucionals, esportius i econòmics en què es troba el club. 

 Pel cantó de les despeses hi trobem principalment els sous dels jugadors i la part corresponent a l’amortització dels fitxatges. Les despeses de personal arriben a absorbir el 80% dels ingressos totals del club, una xifra desorbitada i impensable en qualsevol altra empresa. I són els sous d’escàndol que cobren els jugadors els que han contribuït a les pèrdues i als creixents desequilibris financers de clubs amb tanta solera com el Barça. La moderació dels ingressos no s’ha traduït en una retallada salarial comparable i l’alt nivell d’endeutament amenaça amb el col·lapse del sector futbolístic a països com Espanya. El recordat i admirat Josep Maria Gay de Liébana parlava de la gran bombolla del futbol. Ell mateix, un gran aficionat a aquest esport i seguidor incansable de l’Espanyol de Barcelona, lamentava la pèrdua d’un temps en què el futbol era un espectacle popular que fomentava els lligams locals i la cohesió social. Un temps en què als jugadors se’ls coneixia dins del terreny de joc per la seva habilitat amb la pilota, però que fora es perdien en l’anonimat. Ara són veritables celebritats amb sous milionaris i, com a mercenaris de l’esport, es venen al millor postor sense arrelar en cap ciutat. La rivalitat dels clubs per aconseguir els seus serveis eleva l’endeutament i debilita l’estructura financera. A més, es tracta d’un endeutament molt a curt termini que compromet la viabilitat del club. Els recursos propis a la lliga espanyola són molt baixos, inferiors al 10% del total, mentre que a la Bundeslliga alemanya o la Ligue 1 francesa superen el 30%. 

 Es pot normalitzar el creixent endeutament a curt termini dels clubs per pagar els sous astronòmics dels jugadors? No. Així com la setmana passada comentàvem la fallida de la plataforma FTX per endeutar-se a curt i invertir a llarg, que el futbol sigui l’opi del poble no hauria de ser una causa de tractament diferencial. Entre 2010 i 2015 el deute del futbol va disminuir per les liquidacions en fase concursal d’alguns clubs inviables. Naturalment que no és el més desitjable i que s’ha d’intentar redreçar la situació abans d’arribar a la fallida. Però si la junta directiva no ho aconsegueix, la liquidació dels actius és preferible a la perllongació indefinida de l’agonia empresarial i esportiva. La causa fonamental dels problemes són els sous excessius que cobren els jugadors. Sorprèn que l’administració pública, tan partidària de la intervenció dels preus, no hagi fixat sous màxims. El fair play financer de la lliga espanyola és inefectiu i permet, per exemple, ampliar el límit salarial del Barça a 656 milions, malgrat declarar pèrdues de 481 milions a mitjan 2021. El límit salarial funciona satisfactòriament a l’NBA, i contribueix a l’equilibri dels equips, l’espectacle i la competitivitat del millor bàsquet mundial. Què impedeix aplicar-lo al futbol?

Compartir l'article

stats