Ciència per a qui

S’acaba d’aprovar la Llei de la Ciència al Parlament de Catalunya. En l’exposició de motius es diu que la ciència ha d’estar al servei de la societat, la democràcia i el feminisme, i ha de sustentar-se en la innovació, la sostenibilitat, la cohesió social i l’equilibri territorial. Per altra part, es vol dotar d’un marc de governança propi i es vol consolidar la posició capdavantera de Catalunya enfortint el model propi del sistema d’R+D+I.

L’R+D+I ha de ser una eina per contribuir al benestar de les persones, la competitivitat de les empreses i l’eficàcia de les institucions públiques, i estar al servei de la ciutadania donant resposta als grans desafiaments socials, fomentant la transferència de coneixement i la divulgació científica i la recerca transparent i col·laborativa.

La llei és prou extensa i complexa per a què en un article de 4.700 caràcters es pugui repassar tota. Però és fonamental que les finalitats subratllades en la llei siguin acomplertes en la pràctica. Em limitaré a assenyalar alguns aspectes que arrosseguem sense prou resolució i que caldria esperar que quan s’executi la nova llei se superin. Parlo d’orientació de la recerca, d’organització i massa crítica, de la recerca i la innovació en el sector públic i de la internacionalització.

No som ni els EUA, ni la Xina, ni tampoc Alemanya ni França. Obvietat per mostrar que Catalunya no pot aspirar a ser bona en tot en el camp científic. Que a títol personal surti gent molt bona però que desenvolupen una línia de recerca que no està prevista en els objectius prioritaris de país no és cap drama. Aquesta persona excel·lent trobarà en altres països el que aquí no pot trobar. No s’hi val a prioritzar línies d’R+D perquè al davant hi ha un possible futur Nobel, si aquestes línies no aporten a Catalunya una repercussió social real ni que sigui a mitjà termini. Orientar la recerca i la innovació vol dir fer confluir tres vectors: les capacitats productives o de serveis del país, les necessitats globals que ens afecten de més a prop i els reptes propis socials i culturals. Per exemple, Catalunya té i tindrà un problema d’envelliment, la recerca i la innovació en aquest camp és urgent; Catalunya té una bona dotació d’indústries de la mobilitat així que l’R+D+i en aquest camp hauria de brillar; Catalunya té una alta creativitat artística i cultural a l’ensems que una llengua en via de minorització i aquí tenim un altre repte; som un clúster potent agroalimentari i cal l’emancipació alimentària i la seva sostenibilitat, etc, etc.

L’organització de la recerca passa per respectar el model de centres independents de les universitats, però CERCA, que és una marca que els uneix, hauria de ser quelcom més, per assolir massa crítica tant a l’hora de captar inversions, coordinar tasques o aparèixer en els rànquings internacionals. A Alemanya hi ha dues grans organitzacions. L’una d’innovació i recerca aplicada: la Fraunhofer-Gesellschaft, amb 72 instituts repartits per tot el país, especialitzats i amb 26.000 treballadors. L’altra, la Max-Planck-Gesellschaft amb 80 instituts de recerca bàsica sobretot, sense renunciar a la seva aplicabilitat amb 12.300 treballadors, independents de les universitats i amb tendència a la interdisciplinarietat. A Catalunya la coalició dels centres d’innovació al si d’Eurecat (amb l’excepció inexplicable com a país de LEITAT) està molt més avançada que la coalició dels centres de recerca.

Un altre element organitzatiu és la duplicitat d’instruments de suport: AGAUR i Fundació per la recerca, que el Pacte Nacional per la Recerca i la Innovació de 2008 aconsellava fusionar, així com aconsellava el que he dit sobre CERCA i han passat 15 anys.

La creació per llei de la Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació (CIRI) reprèn la que va existir (2008-2010) fins l’arribada del Govern dels millors. En aquella cada departament tenia assignat un alt càrrec amb dos objectius: vetllar per la innovació en els serveis i accions del seu departament i perquè la capacitat de compra de béns i serveis impulsés clàusules innovatives que servien alhora per donar empenta a start-ups o empreses innovadores que en un concurs habitual perdrien sempre davant dels monstres, normalment de l’Ibex que rebenten sempre amb preus a la baixa.

Finalment, la internacionalització ha de ser polièdrica. Científics catalans en la diàspora, com els enllacem i aconseguim algun impacte directe sobre nosaltres. Possibilitat d’establir a Catalunya delegacions de grans instituts de recerca i innovació d’altres països: per quan un Fraunhofer treballant amb Eurecat o un Max Plank amb CERCA. Multiplicar els convenis de cooperació internacional. I establiment de delegacions de CERCA I Eurecat en països emergents.

Subscriu-te per seguir llegint