Tecnolatria

Eisenberg va ser un psiquiatre nord-americà descobridor de l’anomenat trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH). Malgrat que 7 mesos abans de la seva mort, l’any 2009, va reconèixer que era una «malaltia fictícia», això no va evitar que milers de nens que fins aleshores es consideraven simplement distrets o moguts, passessin a ser diagnosticats i tractats farmacològicament. Un estudi de les doctores Luise Kazda i Katy Bell, de la Universitat de Sydney, assenyala que s’ha produït un error de sobrediagnòstic clínic amb el que només són trets de personalitat, com ara la impulsivitat o la manca d’atenció. Avui, al voltant d’un de cada set adolescents de 10 a 19 anys a tot el món ha estat diagnosticat amb algun problema de salut mental. A Espanya, el país europeu amb més adolescents diagnosticats, la xifra es dispara al 21%. 1 de cada 5 joves de la generació Z està diagnosticat amb un problema d’ansietat, depressió o TDAH. Els departaments de Salut i Educació han presentat aquest dimecres una Guia per a l’abordatge de la conducta suïcida i de les autolesions en el centre educatiu. Què ha canviat tant perquè ara un 16% dels joves assenyali que ha patit algun problema de salut mental, quan cinc anys enrere només era el 6%? Els joves tenen realment tants problemes o s’estan sobrevalorant les xifres? Es poden millorar els resultats sense necessitat de més increments de despesa?

D’una banda, és possible que un empitjorament de la salut mental dels joves es pugui associar a una creixent incertesa, la manca d’esperança en el futur, les seqüeles postcovid del confinament o les difícils condicions socials. La influència dels mitjans de comunicació en sentit ampli, incloses molt especialment les xarxes socials, i un ús inadequat de les pantalles pot magnificar els malestars fins a convertir-los en trastorns. Un dels principis bàsics és que cada vegada que es va a una consulta s’ha de sortir amb un diagnòstic i un tractament. En molts casos, però, es tracta de malestars que no s’haurien de convertir en malalties. Hi ha raons per a aquest augment dels diagnòstics. Generen més tranquil·litat al pacient, però també permeten gestionar baixes (menor producció) o receptar medicaments (més despesa sanitària). El doctor Antoni Sitges-Serra, excap de cirurgia de l’Hospital del Mar, a Si puede, no vaya al médico, ens adverteix de l’excessiva medicalització de la nostra societat i dels interessos d’un sistema sanitari tecnofílic excessivament depenent de les últimes (i més cares) tecnologies. S’han patologitzat problemes que simplement formen part de l’experiència humana. On abans hi havia una dificultat, ara hi ha una malaltia. La dissolució d’institucions bàsiques per a la societat com la família, els lligams comunitaris o la religió també ajuden a la psiquiatrització de la vida quotidiana.

L’economia de la salut és un camp emergent de recerca que té com a objecte l’ús òptim dels recursos per a l’atenció de la malaltia i la promoció de la salut. L’envelliment imparable de la població, la creixent tecnificació i l’ampliació de plantilles amb un increment retributiu són tots factors que contribueixen a l’augment de la despesa pública. Hi ha necessitat que els governs controlin els costos i es millori la relació qualitat-preu. Especialment, quan la despesa sanitària total sobre el PIB s’ha més que duplicat a Espanya i els països de l’OCDE: del 4,6% el 1970 a l’11,2% el 2020. I malgrat que sembla impossible, es podrien millorar els resultats amb algunes mesures a cost zero. En l’àmbit educatiu, tres comunitats autònomes han prohibit l’ús del mòbil a les aules. França també el va limitar el 2010. Mentre que a Madrid és una decisió recent, a Galícia i Castella-la Manxa ja es disposa dels resultats de les proves PISA abans i després de la prohibició. I les conclusions són significatives: la limitació del mòbil a l’aula millora el rendiment acadèmic i disminueix el bullying, o assetjament escolar. Per tant, una senzilla norma de funcionament podria millorar els objectius educatius sense cap cost afegit. L’anterior ministra d’Educació, Isabel Celaá, ja va valorar la seva prohibició als centres. I disminuint l’addicció digital, també es podrien millorar les patologies derivades de l’ús i abús de les pantalles. Per tant, és possible optimitzar l’eficiència en l’ús dels recursos públics aconseguint una millora de resultats sense necessitat d’un major esforç pressupostari.

Segons un informe de l’Acadèmia Nacional de Medicina dels EUA, cada any es produeixen en aquest país entre 40.000 i 90.000 morts relacionats amb la iatrogènia, això és, les complicacions mèdiques degudes a l’efecte nociu d’una teràpia o prova diagnòstica. Més morts que els causats per accidents de trànsit o càncer de mama. Els motius són múltiples: males pràctiques i defectuosa organització, tecnofília i innovació experimental… El futur (i present) tecnocràtic no té per què ser millor ni preservar millor les llibertats fonamentals que el passat teocràtic. La tecnologia no és un fi absolut per ell mateix, sinó un instrument sotmès contínuament a l’avaluació crítica. S’ha d’utilitzar en la mesura que contribueixi a la millora, sense que ens degradi a la condició de masses tecnoaddictes. Un terç de la població occidental és tractada per depressió o ansietat, i un altre terç per obesitat o hipertensió. Les addiccions tecnològiques interfereixen en les relacions empàtiques metge-pacient i professor-estudiant. La tecnolatria no és cap discurs científic, sinó una ideologia alienant.

Subscriu-te per seguir llegint