Mor als 78 anys el restaurador Ramon Rafart, fundador del restaurant i hotel Ramon de Santpedor

Deixa un enorme llegat gastronòmic a la comarca com a "fenomen de la cuina tradicional"

Ramon Rafart, en una imatge d'arxiu

Ramon Rafart, en una imatge d'arxiu / Arxiu familiar

Carles Blaya

Carles Blaya

Aquest matí ha mort, als 78 anys, després d'una llarga malaltia, Ramon Rafart Branzuela, reconegut i apassionat cuiner i fundador de l'hotel i restaurant Ramon de Santpedor. La vetlla es farà demà a la tarda al tanatori Mèmora de Santpedor. El funeral se celebrarà aquest dijous, a les 12 del migdia, a l'església de Sant Pere del mateix municipi bagenc.

Pare de dos fills, Josep i Gemma, Ramon Rafart havia nascut a Cardona el 4 de març del 1944 en el si d'una família humil. Va començar a treballar de pastisser al seu poble, una feina que el va orientar ja de per vida a la gastronomia i els fogons. A començaments dels anys seixanta es va traslladar a Manresa, on va trobar feina al restaurant Astoria del carrer del Born. Allà va conèixer la que seria la dona de la seva vida, Mercè Vilarrasa, quarta generació d'una família dedicada a la restauració que ja havia regentat altres negocis del sector a la capital del Bages, com el Perdiu i l'hotel Mundial.

Després d'unes estades de Rafart com a cap de cuina en diversos restaurants d'arreu de Catalunya, com l'hotel Bertran de Lloret, Can Tonet de Tossa de Mar o l'Hotel Internacional de Puigcerdà, el matrimoni va decidir obrir el seu propi negoci, i ho va fer al Tennis Manresa, del qual va ser responsable del primer restaurant. El maig del 1979, però, Rafart va decidir iniciar una nova aventura professional, molt més ambiciosa, i va inaugurar una marisqueria a Santpedor. Va ser la primera empremta de Ramon Rafart al que seria el seu poble de residència des d'aleshores.

El 1987, el restaurant Ramon canviava d'emplaçament al seu indret actual, en un solar on Rafart va construir un edifici amb el seu segell personal, que aportava calidesa i un entorn familiar a la seva excel·lent cuina tradicional. Un local per on han passat al llarg del temps polítics, artistes i esportistes catalans de renom, des de Josep Guardiola o Valentí Fuster (gran amic personal de Rafart) fins a Ana Belén, Rosario, Pasqual Maragall, Ernest Lluch o Carlos Arguiñano, un dels grans col·legues de Rafart en la professió, i amb qui es professava una admiració mútua.

Ja als anys noranta, Rafart obria en les mateixes instal·lacions una enorme carpa on s'han servit banquets, s'hi han celebrat casaments i festes familiars i d'empresa i que ha acollit grans esdeveniments socials i ciutadans com algunes de les primeres Jornades d'Economia que organitzava la desapareguda Caixa Manresa.

El 2004, el negoci s'ampliava amb un hotel, que avui disposa de trenta-sis habitacions. Convertit en un dels pocs equipaments hotelers del Bages, i en un indret de referència pel seu servei atent i familiar, per les seves instal·lacions han passat infinitat d'empreses del Bages, així com els jugadors de tots els equips de l'ACB que visiten el Baxi Manresa, que han fet del Ramon el seu quarter general en les seves estades a la comarca. Una tradició iniciada pel Reial Madrid i ja amb més de quinze anys d'història i que aquest matí ha comportat que tots els clubs i àrbitres de la competició estatal de bàsquet hagin fet arribar les seves mostres de condol a la família.

Rafart havia dotat el hall de l'hotel d'un ambient museístic, ja que hi exhibia la seva col·lecció de cotxes clàssics i tota la seva passió per l'art i les antiguitats. Amant dels ral·lis amb vehicles antics, Rafart era un gran aficionat al col·leccionisme, una vocació que mostrava amb generositat a les instal·lacions del seu negoci.

Recordat com "un fenomen de la cuina tradicional", Rafart havia après la seva professió de manera autodidacta, treballant incansablement i llegint sobre els secrets de la cuina clàssica. Persona "molt seva i molt dels seus", com el definien avui aquells que millor el coneixien, Ramon Rafart va fer dels fogons i el treball els seus eixos vitals. En els últims dies lamentava, tan sols, no poder continuar exercint a la seva cuina, que havia convertit en la seva veritable llar.

Subscriu-te per seguir llegint