ENTREVISTA | Patricio Chacana Conseller delegat d’ICL Iberia

«La mineria és imprescindible tant per a la vida com per a l’economia i és un sector de futur»

Chacana es proposa garantir la producció d’un milió de tones anuals de potassa a Súria per assegurar la solidesa del projecte

Patricio Chacana, a les instal·lacions de la mina a Súria | OSCAR BAYONA

Patricio Chacana, a les instal·lacions de la mina a Súria | OSCAR BAYONA / Carles Blaya

Carles Blaya

Carles Blaya

Nascut a Quilpué (Xile) el 1972, Patricio Chacana és el conseller delegat d’ICL Iberia des del novembre de l’any passat. Ha arribat a una empresa amb un nou projecte industrial molt consolidat, amb el trasllat completat de l’activitat de Sallent a Súria i en un moment global convuls, amb els efectes de la pandèmia encara impactant en els mercats i amb la guerra d’Ucraïna que ha revaloritzat la potassa bagenca. Casat amb una col·lega de professió i pare de dos bessons, família amb qui viu a Sant Cugat del Vallès, Chacana reclama una mirada positiva per a un sector clau per al desenvolupament de l’economia global.

Quan comença la seva relació amb la mineria?

Sóc enginyer químic, però com molts enginyers del meu país vaig acabar treballant a la mineria. Hi vaig entrar als 24 anys, a Codelco, la corporació del coure de Xile. Als xilens, la mineria, la indústria més gran del país, ens és molt propera. És un entorn que ha proporcionat sempre condicions de vida molt superiors a la resta. Va ser un orgull poder treballar en la mineria xilena.

Com va sorgir la possibilitat de treballar per a ICL al Bages? Perquè fins aleshores no formava part de la multinacional israeliana.

Hi va haver un procés de recerca internacional per ocupar el càrrec. Es buscava algú amb experiència minera i em va contactar un headhunter. Fins llavors no sabia que hi havia mineria a Catalunya; només coneixia la mineria del sud d’Espanya. Però és un somni poder viure a Catalunya treballant en la mineria.

Havia treballat en el sector de la potassa?

No, en el coure, i a Canadà en el níquel. Hi ha diferències, però també similituds amb la potassa. En tots els àmbits cal fer els negocis més segurs i productius i hi ha desafiaments conjunts per a la mineria a tot el món, com són mitigar el seu impacte i incrementar els beneficis. A més, entre el coure i el níquel i la potassa hi ha un aspecte en comú: són productes de futur. Uns són claus per a l’electrificació de l’economia, per sortir de la dependència dels fòssils; l’altra ho és per alimentar el planeta. Sense la potassa, el rendiment agrícola seria la meitat del que és, ens caldria el doble de sòl, una quantitat de la qual no disposem. Si fas una mirada al futur t’adones que els dos grans reptes són l’electrificació per mitigar el major problema del món, l’escalfament global, i tenir prou aliment per a 8.000 milions de persones. Si nosaltres podem fer més eficient l’agricultura, contribuïm a garantir aquesta necessitat.

En les seves anteriors empreses, havia tingut càrrecs de responsabilitat de lideratge similars a la d’ICL al Bages?

Un dels meus últims rols va ser com a gerent general a la mina de Los Bronces, als Andes, a 70 quilòmetres de Santiago de Xile, una de les mines més grans del món de coure, i amb reptes similars a les del Bages, tot i que és una mina a cel obert. Hi treballen set mil persones.

Parla dels desafiaments globals de la mineria.

Hi ha idees que no hem aconseguit instal·lar bé en la societat, com que la mineria és de futur i que és imprescindible per a l’economia i per a la vida. Sense mineria no hi ha vida, i ens costa explicar-ho amb prou força. Fa poc rellegia un reportatge que aportava dues xifres molt rellevants: la mineria permet que es generi gairebé el 48% del PIB agregat del planeta, mentre que el seu impacte és en el 0,04% de la superfície del món. Les diferències entre aquestes dues dades son molt grans. Però és cert que quan la mineria impacta en un territori ho fa de manera intensa. És un sector de futur que, amb tot, té detractors. A Xile, on ja he dit que és la primera indústria del país, també hi ha moltes reticències. Es diu «no més mineria», però com electrificaríem el món? Com ens garantiríem l’aliment? Insisteixo: es requereix mineria per viure, i en el futur la continuarem necessitant. El repte és establir com continuar gaudint dels seus beneficis mitigant-ne l’impacte. I en això estem treballant. La mineria dels propers anys ha de moure’s en aquesta direcció i ho hem de mostrar amb més claredat a la societat.

En el context actual, t’adones que és important garantir els subministraments. El gas prové de Rússia i d’Algèria, però per què no puc dependre de mi mateix? Aquí tenim potassa, però podríem no tenir-ne i hauríem d’importar-la de Rússia i de Bielorrússia o de Canadà, amb les dificultats logístiques que això suposa. Durant el Mundial, hem vist una publicitat: Espanya és el país més ric del món per la seva indústria alimentària, però això requereix fertilitzants. Si nosaltres no existíssim se’n ressentiria el país, perquè som una part important del mercat espanyol. La indústria més gran del país es protegeix perquè disposem de la nostra pròpia potassa. És clar que amb la tensió global actual, hem de recapitular sobre la mineria, perquè al sud d’Europa ha anat cap endarrere, mentre al nord no se n’ha deixat de fer mai. A Europa hem de ser capaços de produir més, però fer-ho de manera més segura, més amistosa amb el medi ambient.

Creu que la guerra i la crisi de subministraments pot afavorir un canvi de cultura a Europa respecte de la mineria?

Confio que sí. Sempre podem convèncer la societat dels beneficis de la mineria, però la gent afegeix: sempre que ho feu lluny. Però els reptes son globals, el CO2 creua les fronteres. A Europa tenim un marc que ens enorgulleix, basat en l’estat de dret, en el compliment de normes, en el respecte pels drets humans. Què fem? Fem mineria en aquest marc o fora d’aquí, i ens oblidem de les condicions en què es treballa? A més, si el subministrament es talla, com em protegeixo? No vull mines prop de casa, no vull explotacions de gas prop de casa, però llavors arriba una guerra i tens adonem que potser hauríem hagut de buscat formes d’haver-nos protegit. I de fer-ho amb els nostres estàndards de qualitat, controlant-ne l’impacte.

Quina situació va trobar en arribar al Bages?

Tenia antecedents, sabia de l’esforç enorme que s’ha fet per projectar l’activitat al futur: inversions per valor de 500 milions de dòlars, una terminal portuària actualitzada, millores en el transport ferroviari... La rampa ens aporta sostenibilitat: fèiem mil viatges diaris amb camió entre els pous i la planta de tractament, que ara han desaparegut. La planta de cristal·lització és un gran exemple d’economia circular. Abastim de sal vacuum el pol químic de Catalunya, perquè és imprescindible per a la química pesada. Tenim l’oportunitat d’encadenar la mineria al procés productiu i a una gran tradició industrial catalana. Ara estem en el procés de posada en marxa de l’expansió de la fàbrica de tractament de la potassa, perquè puguem arribar al milió de tones anuals

No estan encara en aquest volum?

No. Ara estem en torn de les 700.000. El 2024 hi arribarem.

I el repte ara, quin és?

Ajuntar totes les peces, des que minem fins que embarquem el mineral, perquè tot es mogui a l’entorn d’aquest milió de tones per ser més competitius. El volum és el nostre desavantatge: ens surten quatre tones de sal per cada tona de potassa, i és més car explotar sota terra que fer-ho a cel obert. La nostra debilitat és el cost per tona. Estem en la banda alta dels costos i aconseguir el milió de tones ens permetrà estar en condicions molt més favorables per garantir cent anys més de mineria al Bages.

Falten inversions per completar. El col·lector, per exemple.

A finals del 2026 en podrem disposar, segons la darrera informació que ens aporta el nou PDU [Pla Director Urbanístic], que és una dada molt rellevant, perquè es relaciona amb el nostre procés de restauració. Però hem d’anar progressant en la producció, encara ens cal més ventilació, més automatització i més continuïtat en el procés miner, millorar en la disponiblitat dels equips, la pràctica operacional. És l’aprenentatge que estem fent.

Hi haurà una nova planta de sal?

Ho estem avaluant i esperem que puguem anunciar-la aviat. Hi ha moltes raons per ser optimistes, i podríem tenir la decisió definitiva el 2023 per tenir-la operativa quan tinguem el nou col·lector. La nostra sal té una gran puresa, és molt ben rebuda al mercat.

Tota la que ja elaboren a la planta existent té sortida comercial?

Les 550.000 tones actuals sí, totes, i el mercat ens en demana més. Tenim grans oportunitats, en aquest sentit.

Després de temps complicats, la potassa viu un bon moment al mercat?

La desgràcia de la guerra d’Ucraïna ens ha afavorit. Ha posat noves tensions al mercat. Entre Rússia i Bielorrússia produeixen entre el 25% i el 30% de la potassa del món, una porció que ara no arriba al mercat occidental, tot i que té igualment sortida en altres indrets. Això ha fet que en pugés el preu, com ha passat amb totes les commodities. La perspectiva en el curtíssim termini és bona, tot i que el preu es comença a normalitzar. Sabem que hi haurà més baixades de preu, i això ens posa en la urgència d’accelerar la producció.

Estan preparats per a aquestes oscil·lacions del mercat?

Sí, per suposat. En la mesura que aconseguim el milió de tones ens posarem en una situació més confortable. En el nostre sector, el preu és cíclic, i has d’intentar no perdre quan baixa el preu i recuperar i pagar inversions quan el preu millora i seguir preparant-te per rebaixar costos. És una batalla permanent, perquè la mina cada vegada és més car explotar-la: les distàncies són més llargues, les lleis són més complexes. Com baixo els meus costos per sobreviure és el nostre mantra de cada dia.

Està garantida, doncs, tant l’activitat de la mina com l’estabilitat de la plantilla?

En la mesura que ens moguem en el milió de tones estarem molt més protegits. Pronosticar allò que pugui passar en el futur és molt complicat. Ho hem vist amb la pandèmia i amb la guerra. Poden haver condicions que no puguem anticipar, però el milió de tones ens situa en una mida competitiva.

L’anterior conseller delegat, Carles Aleman, parlava de reptes pendents, encara: modernització, electrificació, digitalització...

Quant a l’electrificació, hem provat ja equips amb bateries elèctriques. La roca, a 800 metres de profunditat està a 45 graus, i les bateries amb aquestes temperatures duren molt menys. Aquí tenim un desafiament. Però ja hem contactat amb desenvolupadors catalans i espero tenir aviat prototipus millorats. També hem fet avenços molt importants quant a emissions, perquè tota la nostra font d’energia és des de l’any passat cent per cent renovable. Quant a la digitalització, estem a punt d’implantar la primera xarxa de wifi, gairebé deu quilòmetres de fibra i antena. Això ens obre una altra oportunitat de control i de modernització.

I la seguretat?

També hi estem avançant molt. El nostre risc més gran és la sostenibilitat del sostre. Els fortifiquem amb bolons: l’any passat en vam posar 170.000 i aquest 2022, 250.000. També estem avançat en el modelament de la mina per entendre bé les falles, i entrenem la nostra gent i fem campanyes per incrementar la seguretat. En un any, hem reduït el 30% els incidents i esperem continuar així.

Quina és la seva relació amb la plantilla, després d’uns temps complicats a l’empresa, amb els dos accidents mortals de Sallent, el 2020, el tancament de Sallent?

Hem posat el focus en potenciar la comunicació interna, perquè el que més es valora és el cara a cara. Per això vaig regularment a la mina per parlar amb els equips de treball. També hem fet jornades de comunicació per conversar un a un amb tots els equips i hem avançat en la relació amb el comitè. He de dir que percebo una molt bona actitud, ganes que la mina es mantingui en el llarg termini. I hi ha marge per continuar creixent. En general, avui tots ens relacionem des de la desconfiança, amb la feina, les institucions, els veïns... Aquí tenim un altre desafiament global, perquè una organització és exitosa en la mesura en què guanya en confiança. Hi posaré tot el meu esforç.

I amb el territori i les institucions?

M’he sentit molt ben rebut per tothom. Hi ha molt en comú entre Xile i Catalunya, per raons històriques. Veig que hi ha interès en poder generar un desenvolupament comú. Hi ha reptes, expectatives diferents, lògicament, però hi ha una mateixa mirada per fer créixer tant l’activitat com el territori. Hi ha una comunicació honesta, una feina que jo vinc a complementar. Al territori tenim projecte molt interessants, com Ampans, el Lab0, la UPC... Amb tots busquem espais de col·laboració per guanyar en valor per a la nostra societat.

«Respecte dels runams, el que ens calen són fets»

Urbanisme ja permet la instal·lació d’un parc solar al Cogulló. Veuen el projecte econòmicament viable sense alentir la retirada del runam, tal i com se’ls exigeix?

Una de les qüestions sensibles de la mineria al Bages és el Cogulló i el meu missatge és que estem avançant en tot el que vam dir que faríem. Els últims dos mesos n’hem tret sal equivalent a 450.000 tones anuals, que vol dir 37.500 per mes. La mateixa gent de Sallent em diu que ja es nota la baixada de la Botjosa. És un procés llarg, ens hem donat 50 anys de marge, i hem de decidir com ens relacionem positivament amb aquesta tasca. Ara hem de decidir si el parc solar el gestiona ICL, perquè la nostra voluntat és que es faci des d’una posició col·laborativa amb el territori. Com podem construir un projecte comú, en un país que requereix energia renovable i barata.

El Cogulló és un trauma per al territori. Tenen el compromís de reduir-ne el volum, però ara tenen el permís per fer-hi un camp de plaques solars. Com pot convèncer el ciutadà que no s’ampliaran els terminis de restauració?

El que ens calen són fets i en la mesura que anem complint les fites hem de recuperar la confiança, que, com diuen, creix a la velocitat de la palmera i es perd a la velocitat que cau el coco. Ja estem executant al ritme que vam dir que ho faríem i estem avançant en el col·lector. La restauració durarà temps, 50 anys, dues generacions, i hem d’establir com convivim amb el llegat, el símbol, l’impacte, els sentiments negatius, el dolor. Com hi podem afegir un sentiment positiu. La finestra de temps és molt llarga per pensar que ho traurem i punt; ens hi hem de connectar d’una manera positiva. Una cosa no és excloent de l’altra; les dues han de passar a la vegada. El PDU és molt clar en això.

Però, de moment, al Cogulló hi posaran plaques i es permet l’ampliació del Fusteret. Quan veurem fets en la reducció dels runams?

D’acord amb el cronograma, el Cogulló començarà a baixar a finals d’aquesta dècada, mentre que l’ampliació del Fusteret és l’última, amb el col·lector nou ja no creixerà. Les fites que tenim estan associades al col·lector i acabar la restauració de la Botjosa. El PDU és una bona notícia que ens dona temps per empalmar amb el col·lector al Fusteret i permet obrir opcions d’ús del sol en llocs que ja estan afectats, per donar valor positiu a l’entorn.

De l’ampliació permesa ara per al dipòsit del Fusteret de Súria, que podria ser de fins 10 milions de tones més, quina quantitat creu que n’acabaran abocant?

Està en línia amb els timings del col·lector: són més o menys uns vuit milions, dos per any.

Estan pagant el preu que el col·lector, que depèn de l’ACA, no estigui encara a punt?

Sabem que és un projecte complex. L’avantatge que tenim a llarg termini és que tenim instal·lacions de tractament de sal que van més enllà de la nostra mina. L’endarreriment és un ajustament temporal. Però hi ha bona col·laboració.

Quan començarà a reduir-se el Fusteret?

Això no està en avaluació en aquest moment. Però l’avantatge és que processem sal més enllà del que durarà la mina.

A hores d’ara, poden garantir plenament que cap dels runams propietat d’ICL no és un focus contaminant?

Els accessos estan controlats, tenim punts de connexió de les aigües, estem executant totes les remediacions que teníem compromeses. Jo diria que l’impacte ja és zero.

Subscriu-te per seguir llegint