La Casa del Bacallà celebra el proper 4 de febrer el seu centenari

El comerç de pesca salada del carrer Sant Miquel de Manresa ja va per la cinquena generació de la mateixa nissaga familiar

Miquel Ventura i Elisenda Sitjes, amb el gran bacallà de fusta, datat els anys 30 del segle passat, i símbol de l'establiment (a la dreta)

Miquel Ventura i Elisenda Sitjes, amb el gran bacallà de fusta, datat els anys 30 del segle passat, i símbol de l'establiment (a la dreta) / Oscar Bayona

Carles Blaya

Carles Blaya

Serà només un piscolabis a la placeta del forn Montlló, avancen, però en serà un de molt especial. El dissabte 4 de febrer, a les 12 del migdia, Elisenda Sitjes i Miquel Ventura, mare i fill, els vigents continuadors de la nissaga familiar, celebraran amb amics i clients el centenari del seu establiment, La Casa del Bacallà, el menut però emblemàtic comerç del número 8 del carrer Sant Miquel de Manresa. El negoci obria portes el 4 de febrer de 1923. O, millor dit, el reobrien Salvador Fontanet i Serafina Bové, que agafaven així les regnes d’una bacallaneria anterior, al mateix local, que havien regentat Maria Solé Salat i Baltasar Cornet Centellas, cosins de Bove. Tot va quedar en família.

Des del febrer del 1923, la bacallaneria ha estat en mans de la mateixa nissaga, que ara ja va per la cinquena generació. I es garanteix la continuïtat, perquè Miquel Ventura, de 25 anys, es va incorporar plenament al negoci el passat mes d’octubre, amb la intenció de donar-li futur. «Als tres dies de néixer, ja estava a la botiga en un cotxet. M’hi veig treballant-hi», assegura Ventura.

Malgrat que els documents fundacionals del negoci estan «extraviats», diu Ventura, historiador de formació, tota la trajectòria de la família ha estat pulcrament recollida per ell mateix: el pas dels rebesavis Salvador Fontanet i Serafina Bové; els seus fills Josep i Rosa Fontanet; Montserrat Fontanet, mare d’Elisenda Sitjes; i Miquel Ventura. Tots han fet de la pesca salada una forma de vida, que exigeix més que atendre darrere el taulell. «Cal venir a canviar l’aigua del bacallà, també els festius», explica Elisenda Sitjes.

Josep Fontanet Bové i Ventura Fontanet Copons, el 1933 a la porta de l'establiment

Josep Fontanet Bové i Ventura Fontanet Copons, el 1933 a la porta de l'establiment / Arxiu particular

La botiga, que forma part de l’immoble dels Carlins, del qual era l’antic accés («antigament, els negocis de pesca salada s’instal·laven a les entrades dels edificis», explicaVentura), ha viscut tres reformes: els anys 50 del segle passat, el 1991 i el 2013. Els rebesavis havien viscut al pis superior, un petit habitatge sense finestres, ara ja en desús.

Si els anys 50 el negoci va fer la primera concessió a facilitar la feina a la cuina, amb la venda d’esqueixada, el 1991, La Casa del Bacallà introduïa els plats preparats a la seva oferta amb la venda de brandada. Avui, el menjar preparat suposa més del 70% del negoci. «Avui es prefereix la comoditat, no tenir feina a la cuina», diuen mare i fill. Per dessalar correctament una peça de bacallà calen vuit dies perquè s’hidrati i adquireixi volum. No hi ha tant temps, avui, per a una exquisidesa que és «tot un art» de treballar-la, asseguren els propietaris. A la rerabotiga de l’establiment de Sant Miquel manipulen els bacallans arribats d’Islàndia («pescats a mà», puntualitzen): «el remullem i el cuinem. Tallen el bacallà, en definitiva», diu amb orgull Sitjes.

La botiga es manté immutable malgrat que el carrer Sant Miquel ja no és el que era. «Hi havia hagut fins a tres peixetaries», recorden Sitjes i les clientes veteranes asídues a l’establiment. «El barri està molt mort», asseguren, malgrat que hi aporten una vitalitat extraordinària negocis històrics com la llibreria Roca, l’herboristeria Sant Miquel, el forn Montlló o la mateixa bacallaneria.

Tres generacions familiars, en la celebració dels 90 anys de la botiga

Tres generacions familiars, en la celebració dels 90 anys de la botiga / Arxiu/Mireia Arso

La Casa del Bacallà, el segon negoci del sector més antic de Manresa, després de la distribuïdora (també amb botiga pròpia: Bkallà i Molt Més, als Esquilets) J. Oms, fundada el 1849. Però els temps han canviat, i avui la competència està a les grans superfícies. Amb tot, defensen el seu model: «no som venedors d’un supermercat. Als clients els tractem pel nom, amb molta familiaritat. Podem adaptar-nos a les necessitats dels nostres clients, i el seu agraïment no té mai preu», diuen Sitjes i Ventura. «Amb les grans superfícies no podem competir en preu, però sí en qualitat, en tracte, en atenció», expliquen sobre una professió que «s’ha de dur a la sang».

Subscriu-te per seguir llegint