La cimera

La setmana vinent els presidents de França i d’Espanya es troben a Barcelona per parlar de qüestions d’interès comú entre les quals figura en capçalera l’hidroducte que uniria Catalunya amb la capital de la Provença, Marsella. La paradoxa es troba en el fet que qui decidirà sobre què fer a l’arc mediterrani occidental seran líders polítics d’estats centralitzats que no demanaran l’opinió dels territoris afectats des del País Valencià fins a la Provença, passant per Catalunya i el Llenguadoc. Els qui gaudim i patim el Mediterrani tenim una posició subalterna respecte als estats que decideixen per nosaltres.

Quan Catalunya era estat, la seva política mediterrània era de primer nivell: delegacions comercials en multitud de ciutats costaneres, accions de força quan calia, lideratge en la creació i compilació del dret marítim que va perdurar segles. El Consolat de Mar podria, ara, continuar inspirant la política mediterrània catalana.

Avui ens trobem davant nous reptes geopolítics. La crisis climàtica, econòmica, de seguretat i l’explosió demogràfica africana pressionarà els fluxos migratoris cap a Europa. Només en aquest camp, on Catalunya fa de país d’acollida i de pas, tindríem molt a dir sobre polítiques migratòries, o sobre com Catalunya podria contribuir a superar els problemes estructurals de desenvolupament de l’Àfrica.

En un cert procés de desglobalització relativa, el nord d’Àfrica occidental s’hauria de contemplar com un territori complementari per tal de poder obtenir en el conjunt de l’àrea la capacitat de garantir la major part de cadenes de subministraments industrials, energètics i alimentaris. En aquest sentit, la connectivitat terrestre, marítima i aèria hauria de ser una assignatura a aprovar, començant per acabar amb l’obsessió malaltissa francesa en que Àfrica comenci ja als Pirineus. La política de desertització de les fronteres de l’hexàgon francès només pretén evitar contagis socials i culturals que acabin qüestionant un model de nació jacobina i centrípeta a l’entorn de París. Clama al cel l’obstaculització francesa a la construcció del tram ferroviari d’alta velocitat entre Perpinyà i Montpeller. Hi clama, el tancament sistemàtic dels passos secundaris de carreteres de la frontera. Hi clama l’oposició sistemàtica a les connexions energètiques. O bé la repressió a l’ús del català a la Catalunya Nord.

El President Aragonès, aquest dijous passat, ha enviat una carta a Pedro Sánchez reclamant algunes d’aquestes qüestions. Veurem quin cas en fa Sánchez, sabent que la part espanyola, vol i dol, considerant que Catalunya és motor econòmic, però desitjant que no ho fos.

Mentre la política mediterrània dels estats francès i espanyol fa la sensació que està encallada, caldria que els municipis i la societat civil, amb empreses i universitats al davant, es moguin superant les inèrcies jacobines. La Mediterrània no està a l’altura de les seves potencialitats pel que fa a la fortalesa de les institucions no interestatals. La Unió per la Mediterrània que va tenir uns primers moments de glòria ha quedat en punt mort pels diversos conflictes bilaterals: Israel-Palestina, Turquia i els àrabs a Líbia i Síria, Algèria i Marroc, i els conflictes dels Balcans. Però entitats com l’Associació de Cambres de Comerç i Indústria del Mediterrani estan massa en somort pel que podrien fer. O bé l’organització de les Universitats de la Mediterrània que tampoc no sembla que acabi de desplegar-se. Entre els estats i la societat civil, les institucions representatives infraestatals: regions i municipis tindrien un camp per caminar allà on les rigideses dels estats no ho permeten.

Parlaran de tot això, Sánchez i Macron? Ho dubto. Són conservadors, vestits de progressistes. Si poguéssim tenir un telèfon punxat per Pegasus a la conversa, potser sentiríem sobretot discursos a la defensiva. Com minimitzar i domesticar el problema català; com es reforcen militarment les fronteres davant les migracions africanes i com subroguen la tasca de gendarme als governs corruptes del nord del Magrib; com s’entenen en polítiques euroagràries bones per als terratinents.

O sigui, que amb tot plegat, davant de la cimera que ve, té tota la lògica que el president de la Generalitat, en nom de tots els catalans, faci d’amfitrió, alhora que fa arribar les preocupacions més immediates de Catalunya. I també té lògica que els ciutadans que ho vulguin es manifestin pacíficament per reclamar que només la llibertat de decidir posarà fi a massa segles de domini compartit per França i Espanya, tan perjudicial per als nostres interessos.

Subscriu-te per seguir llegint