AMB LES GARROFES

Manresa no es transforma

L'escultura «L'acollida», de Ramon Oms

L'escultura «L'acollida», de Ramon Oms / ARXIU/MIREIA ARSO

Josep Huguet

Josep Huguet

Sembla que ha arribat l’hora de fer balanç del que ha significat el projecte de Manresa 22, que durant més de vuit anys s’ha anat desenvolupant a la ciutat aprofitant la commemoració dels 500 anys de l’estada d’Ignasi de Loiola. Podem fer un viatge en el temps i situar-nos fa deu anys. L’orde jesuïta va elaborar un pla estratègic per tal de donar dimensió internacional al santuari i Casa de la Cova, alhora que s’iniciava un projecte de Camí Ignasià. La ciutat de Manresa hauria pogut decidir que aquell tema era estrictament religiós i que no calia aprofitar-ho. En canvi, va optar per plantejar-se com el 2022 podia servir de revulsiu per desencallar diverses qüestions. I aquestes no eren substancialment turístiques ni culturals sinó que comprenien temes de conservació i valoració patrimonial, de millora urbanística i de serveis en alguns barris, de millora de l’entorn periurbà i de promoció de la ciutat. Fa deu anys Manresa arrossegava la paràlisi de l’espai urbà ròtula entre barris de les Escodines, Vell i Vic Remei. I tenia una llista de recursos patrimonials que calia convertir en productes culturals. El gòtic de la Seu, el Balç, la Séquia, els ponts; el barroc dels retaules del Museu, la Cova, cases senyorials; del passat industrial i modernista de les fàbriques i el Museu de la Tècnica. D’aquesta llista patrimonial teníem: un museu comarcal encallat, així com pendent el desballestament de la Sala Ciutat; la Cova no oferia prou atractiu patrimonial i el turisme religiós que la visitava no entrava a la ciutat; la Seu vivia amb una oferta de visites de baixa qualitat i intensitat; les connexions entre Santa Caterina, la Vall del Paradís i Sant Pau eren molt millorables o inexistents; la ciutat no tenia un relat que potenciés alhora dos dels grans valors patrimonials de Manresa: el gòtic i el barroc.

Abordar tots els reptes des de la capacitat pressupostària pròpia de l’Ajuntament era inviable. Només articulant un projecte ambiciós es podrien mobilitzar recursos externs de la Diputació, Generalitat, l’Estat i Europa. I també, fer moure els privats per tal de desencallar els seus propis projectes. L’excusa del 2022 nasqué amb aquest objectius i amb la visió d’una ciutat que havia de millorar l’autoestima i recuperar la centralitat i l’impuls. Una ciutat amb capacitat d’atracció i dinamisme econòmic i social, i també sostenible. Una ciutat que es presentés i es projectés internacionalment.

Centrem-nos només en l’estat del patrimoni visitable fa deu anys. A la Seu, la Cova, el Museu, el Balç, les visites que s’oferien no eren experiències especialment motivadores. I la situació geogràfica d’aquest indrets a la ciutat era perifèrica i, per tant, de cara als visitants, els podia permetre accedir-hi sense penetrar al centre comercial i més actiu de la ciutat. Calia millorar l’oferta i ampliar-la amb algun punt d’interès al centre. En els quatre casos existents hi ha hagut una autèntica sotragada amb inversions acabades i d’altres a punt d’acabar-se. I a més es va instal·lar un punt d’interès patrimonial al centre comercial de la ciutat: l’Espai 1522 al claustre del Convent dels Predicadors, al costat del Conservatori i amb l’erecció del monument a L’Acollida de Ramon Oms. El desencallament de l’àrea de l’entorn del Museu amb les negociacions amb els propietaris de la Fàbrica Nova va permetre executar la reurbanització dels Drets, l’enderrocament de la Sala Ciutat, la urbanització de la Via Sant Ignasi i, de rebot, el desencallament del tema de la Fàbrica Nova. I això, juntament amb l’edifici de la Generalitat, la dinamització de l’Anònima i el nou Arxiu, serà determinant a curt/mitjà termini en la millora de tot el centre històric.

Un altre dia parlarem d’altres impactes positius. Però veient alguns titulars i comentaris derrotistes, sense matisos, crec que es pot arribar a una conclusió: Manresa no s’ha transformat. Continua, entre certs ambients, amb la cultura de d’autoflagel·lació, de la manca d’autoestima, de la priorització d’una visió a curt termini en què es dimensionen problemes reals però gens diferents d’altres ciutats similars i, en canvi, no es té una mirada llarga sobre aquelles qüestions que, tot i no tenir repercussions immediates, garantiran un futur molt més esplendorós. De fet, alguns dels malestars expressats corresponen a qüestions estructurals que van més enllà del que pot fer un programa de dinamització patrimonial i cultural de la ciutat. I en algun cas, des de les institucions i d’altres des d’operadors privats, es van marcar unes fites massa ambicioses, que més de dos anys de paràlisi vinculats a la pandèmia, han ajudat a frustrar. És curiós com les visions catastrofistes mai valorin ni els avenços ni el context, ni els condicionants que s’han tingut. La Manresa de l’agror no s’ha transformat el 2022.

Subscriu-te per seguir llegint