«Qui fica la seva nova parella a casa es veu abocat a perdre l'habitatge fins i tot amb la custòdia total dels seus fills»

María Dolores Lozano (Cieza, 1966) presideix l’Associació Espanyola d’Advocats de Família, formada per 2.500 membres. Recentment va participar al primer congrés estatal sobre els conflictes amb l'habitatge després dels divorcis.

–A Espanya, la gent es divorcia bé o malament?

–Crec que, en general, bé. Segons les estadístiques del Consell General del Poder Judicial, dels 150.000 processos de separacions i divorcis que es produeixen, més de la meitat són de mutu acord. La resta són procediments contenciosos. El que passa és que són molt litigiosos i poden donar lloc a incompliments per impagament de pensions, per no complir el règim de visites, per no complir el sistema de custòdia que s’hagi establert... En principi, som una ciutadania que ens agrada conciliar i això és gràcies a l’advocacia especialitzada que ens dediquem a aquests temes.

–Què ha de saber respecte a l'habitatge un matrimoni quan decideix separar-se?

–Hem de pensar que a Espanya l'habitatge és el component principal de riquesa d’una família. Gairebé el 80% té un immoble en propietat. L'habitatge és, per tant, l’element més important de l’economia de les famílies i les despeses que genera absorbeixen una part importantíssima de les rendes disponibles. Quan es produeix una crisi matrimonial, un dels temes que més es discuteix és qui es queda amb l'habitatge. La hipoteca va molt més enllà de la durada d’un matrimoni. En aquest sentit, quan tenim una família amb sous per les dues parts, potser els ingressos seran suficients per abordar totes les despeses familiars. Però quan hi ha una crisi de parella i hem de distribuir els ingressos de cada un per fer front a dues vivendes i a les despeses dels nens, llavors es converteix en un tema complicat. La destinació de la vivenda és un dels temes que més litigi genera.

–Les custòdies compartides s’han duplicat en l’última dècada. Com afecta això a l'habitatge?

–El Codi Civil estableix que el progenitor que tingui la guarda i custòdia dels fills tindrà assignat l’ús de l'habitatge fins que compleixin 18 anys. Aquest és el límit, la qual cosa no significa que se’n pugui establir un termini superior si hi ha una necessitat econòmica. Però quan parlem de custòdia compartida aquí hi entra una situació diferent, que no està prevista al nostre Codi Civil. En custòdia compartida tots dos tenen la guarda i custòdia dels fills; tots dos tenen, per tant, dret a tenir l’ús de l'habitatge. Però no tindrem la casa el mateix temps, no establirem per norma general una casa niu. Llavors, aquí o s’arriba a un pacte de liquidació de la vivenda o a l’acord que un d’ells faci ús de la vivenda durant un termini. és un dels avatars més complicats que tenim avui dia.

–Què passa si el cònjuge que s’ha quedat amb l'habitatge familiar refà la seva vida i fica la seva parella a casa?

–S’arrisca que l’altra part sol·liciti al jutjat una modificació de mesures, demanant que es deixi sense efecte l’atribució d’ús d'habitatge que li van fer en el seu moment per a ella o ell i els nens. La part reclamant, a més, trobarà una resposta afirmativa al jutjat, perquè ja hi ha jurisprudència del nostre Tribunal Suprem –això és quan hi ha més de dues sentències en el mateix sentit–. Amb això, tot i que els nens fossin menors d’edat, fins i tot encara que tingués la guarda i custòdia en exclusiva dels fills, es veuria abocada a perdre l’ús de la vivenda, que podria vendre’s en aquest cas a un tercer.

–Aquest problema de l'habitatge es veu aguditzat pel retard en la resolució dels procediments judicials?

–Clar. Des que es produeix una crisi de parella que acaba en divorci, es poden demanar mesures transitòries perquè es reguli de forma temporal la situació. Hi ha jutjats que funcionen amb molta agilitat, però d’altres no tant. No a totes les ciutats hi ha jutjats de família i hi ha una falta de mitjans important. Hi ha llocs on la resolució d’un conflicte, en comptes de trigar sis o set mesos, s’allarga dos anys o dos anys i mig.

–El Defensor del Poble ha denunciat en diverses ocasions les carències existents en els equips psicosocials.

–Hi ha equips psicosocials que funcionen fenomenalment bé, però en la majoria dels casos no. Falten mitjans, no hi ha prou psicòlegs, no hi ha prou treballadors socials, no hi ha prou mediadors... I això motiva que a l’hora de fer valer una prova tan important com és la pericial per realitzar una avaluació sobre les habilitats parentals o sobre les dinàmiques familiars, amb l’objectiu de decidir quin és el sistema de guarda i custòdia més adequat, es tardi molt temps. Des que se sol·licita aquest informe fins que l’equip l’emet hi ha llocs on transcorren més de dos anys. Això suposa una dilació important en la resolució del conflicte i consolida situacions de fet. Un nen que fa un any que viu només amb la mare o amb el pare pot fer que el nen s’hi acostumi i sigui més fàcil dir al jutge: «Ho deixem així perquè ja hi està acostumat». I no, això va en contra de l’interès dels nens.

–Cada vegada tindran més casos de divorcis amb mascotes pel mig.

–Les mascotes estan afortunadament protegides i emparades per la llei. Quan hi ha nens, es procura que les mascotes, dins de la seva naturalesa, puguin compartir els temps amb els nens. I si no hi ha fills, s’ha de fer un procediment contenciós.