La fi del capitalisme

E

Poques paraules generen tanta polèmica com el capitalisme. Ha estat i continuarà sent una senyera combatuda. Un exemple el teníem la setmana passada amb les declaracions de la ministra Ione Belarra en què va acusar els «capitalistes despietats» del sector alimentari, com el president de Mercadona, de forrar-se amb la crisi econòmica i el conflicte d’Ucraïna. Sovint es confonen significats i es barregen conceptes. El capitalisme és el sistema econòmic basat en la propietat privada dels mitjans de producció i, relacionat però no idèntic, el liberalisme és el corrent de pensament que defensa els drets naturals de l’ésser humà i l’absència de coacció o manipulació sobre l’individu per tal que aquest pugui lluitar per aconseguir els seus projectes vitals. El capitalisme liberal, encarnat en Adam Smith i Richard Cantillon a finals del segle XVIII, genera el gran desenvolupament del segle d’or de la civilització occidental, però mor amb la Primera Guerra Mundial. L’arbre de la llibertat, com deia Thomas Jefferson, és molt delicat, mentre que els seus enemics sempre han estat nombrosos i molt poderosos.

El dret de propietat privada continua avui sent nominalment reconegut, malgrat que tutelat per les autoritats governamentals, que l’intervenen per garantir drets socials, sovint instrumentalitzant l’anomenat interès col·lectiu o bé comú. És profundament antiliberal que l’Estat enriqueixi els poderosos i oprimeixi els desvalguts. L’actual capitalisme ja no és liberal, sinó clientelar o d’amiguets. Adam Smith en diria neomercantilisme o, senzillament, capitalisme d’Estat. La mà invisible del mercat queda subordinada a la mà visible de l’Estat. Dins l’actual capitalisme cal distingir dues variants diferenciades. El capitalisme europeu i nord-americà, de manera democràtica, intenta garantir la igualtat d’oportunitats per a tothom mitjançant mesures com una educació pública de qualitat i la redistribució de la renda. Al costat d’aquest sistema d’arrels occidentals, hi ha el capitalisme estatal de la Xina o Rússia, que, de manera molt autoritària, privilegia un alt creixement econòmic a costa de limitar els drets individuals i socials de la població. Una de les pitjors amenaces del capitalisme democràtic, el d’Europa i els EUA, és l’aparició d’una classe alta i privilegiada que s’autoperpetua en un entorn de creixent desigualtat. El malestar a Occident és causat en gran mesura pel cisma entre les elits i les masses, disposades aquestes a abraçar ràpidament partits populistes com a solució als seus mals.

Per la seva banda, el capitalisme autoritari de la Xina necessita generar constantment creixement econòmic per legitimar el seu poder, una condició que cada cop és més difícil de complir. El 1970, Occident va produir el 56% del PIB mundial i Àsia només el 19%. Avui aquestes proporcions s’han invertit al 37% i 43% respectivament. La legitimitat de la burocràcia tecnocràtica que lidera el capitalisme xinès depèn de mantenir un alt creixement econòmic. Durant 30 anys, fins al 2017, la taxa de creixement de la Xina va ser de mitjana el 8%, en comparació amb només el 2% dels EUA. També la desigualtat, mesurada amb el coeficient Gini, ha passat de 0,30 a 0,50, més alta que als EUA i propera als nivells d’Amèrica Llatina. Malgrat tenir lleis, aquestes s’apliquen a la Xina de manera arbitrària i en benefici de la classe dirigent. L’absència de l’Estat de dret fa que la corrupció no sigui un accident, sinó una part estructural i permanent del capitalisme xinès. Mentre que Occident s’obstina a regular i construir institucions, la Xina està invertint diners en la construcció d’infraestructures físiques. La nova ruta de la seda vincularà els països associats a la influència xinesa.

El capitalisme és una democràcia perfecta on cada euro és un vot, mentre que a la democràcia un ciutadà és un vot. Des de la Revolució Industrial, la història occidental s’ha caracteritzat per una burgesia meritocràtica capaç de generar riquesa per a la societat i enriquir-se en correspondència amb el gran augment de producció. Però d’un temps ençà l’ascensor social s’ha parat i la cultura estatista, que pressuposa la iniciativa pública i el lideratge de l’Estat, que planifica la societat de dalt a baix, ha arraconat la iniciativa privada i l’esperit emprenedor. Les noves generacions no aspiren a crear o dirigir empreses, sinó a ser funcionaris. Amb les fonts del progrés social i econòmic estroncades, les elits s’atrinxeren en el poder per a conservar els privilegis adquirits, alhora que les masses en resten excloses i veuen com empitjora cada dia la seva situació. Si els polítics occidentals continuen mostrant-se incapaços de reduir les creixents desigualtats econòmiques i generar prosperitat àmpliament compartida, s’extingiran els pocs vestigis que ens queden de l’antic capitalisme liberal.

Cada vegada més líders utilitzen el seu poder per a suprimir les institucions independents i aixafar l’oposició. Així ho han fet Recep Erdogan a Turquia, Viktor Orban a Hongria i, per descomptat, Vladímir Putin a Rússia i Xi Jinping a la Xina. Les elits occidentals exerceixen un creixent poder sobre societats aparentment democràtiques, de la mateixa manera que Putin o l’elit política de la Xina dominen els seus països amb trets marcadament autoritaris o quasi totalitaris. El punt final del capitalisme democràtic de matriu occidental amb el capitalisme estatal d’origen oriental sembla ser el mateix: l’enrocament en el poder d’uns quants privilegiats i la reproducció endogàmica d’aquesta elit en el futur.

Subscriu-te per seguir llegint