La trampa de Tucídides

Avions de caça del Departament de Defensa dels EUA han enderrocat aquesta setmana el globus xinès acusat d’espionatge. L’acció del Pentàgon destrueix així un aparell que ha obert una nova crisi en les relacions entre Washington i Pequín. La Xina ha admès que el globus és seu, però sosté que el seu ús era meteorològic i que es va desviar per culpa dels vents en un accident no intencionat. Els nord-americans, en canvi, insisteixen que la missió de l’artefacte era d’espionatge. Les continuades friccions i creixents hostilitats entre la primera potència mundial i l’aspirant xinès plantegen l’anomenada trampa de Tucídides: el fet que, quan un estat en ascens desafia un poder establert, sovint es produeix una guerra per l’hegemonia.

El creixement de la Xina, des de les reformes de Deng Xiaoping, ha estat espectacular. Però tot creixement ràpid és desequilibrat i, a més, es fa difícil abandonar un model de desenvolupament que ha funcionat. La raó és que l’èxit tendeix a generar un conjunt d’inèrcies polítiques, financeres i culturals molt arrelades, que s’oposen a qualsevol canvi substancial. El model de creixement xinès s’ha basat en una inversió molt elevada dirigida per l’Estat. Amb dades del Banc Mundial, la inversió sol representar entre el 20% i 30% del PIB, però a la Xina ha arribat al 50% anual. Els ingressos totals d’un país es distribueixen entre les famílies, les empreses i el govern, i les llars, a diferència de les empreses i el govern, consumeixen bona part del que guanyen. El Govern xinès ha forçat la reducció del consum familiar, donant a empreses i govern una part desmesurada dels ingressos. A finals de la dècada de 1990, l’estalvi va arribar al 50% del PIB, el nivell més alt registrat mai a cap país. El sistema bancari, el principal intermediari financer de la Xina, ha canalitzat, a tipus d’interès artificialment baixos determinats pel govern, tots aquests enormes estalvis disponibles a les empreses xineses, promotores immobiliàries i governs locals. La conseqüència ha estat un ràpid creixement de l’estoc de capital impulsat per la inversió.

Al mateix temps, però, s’ha format una enorme bombolla immobiliària, molt superior a la d’Espanya en la gran recessió del 2008. Mentre que a Espanya, en el punt àlgid de la bombolla, la construcció va arribar a suposar el 16% del PIB, a la Xina arriba al 30%. Per tant, acumula uns desajustos molt importants (recordem la fallida del gegant immobiliari Evergrande l’any 2022) que es manifesten en ciutats deshabitades, habitatges buits, línies ferroviàries i aeroports sobredimensionats, carreteres sense trànsit i infraestructures infrautilitzades. Els immobles residencials xinesos poden triplicar en preu els dels EUA. El finançament de les inversions no productives ha descontrolat el deute, que va començar a pujar el 2006. Des d’aleshores, la ràtio de deute de la Xina ha passat del 150% del PIB a gairebé el 300%, equivalent a 52 bilions de dòlars, un dels augments més ràpids que hagi experimentat mai cap país. Paral·lelament, la sobreinversió ha alimentat la corrupció dels governs locals. Els càrrecs del Partit Comunista s’han enriquit, però no s’han materialitzat projectes socialment rendibles. Si a això hi afegim la regressió demogràfica i l’envelliment poblacional, conseqüència de la política de fill únic, el que obtenim és el final del miracle xinès i de creixements tan elevats.

El règim de Pequín, sota la presidència de Xi Jinping, s’ha tornat més autoritari a casa i més agressiu a l’exterior. Ha reprimit brutalment els uigurs, ha trepitjat les llibertats democràtiques a Hong Kong, ha ampliat els arsenals convencionals i nuclears, ha interceptat avions militars estrangers al mar de la Xina, ha aprovat la invasió d’Ucraïna del president Vladímir Putin, ha amplificat les campanyes russes de desinformació i generació de fake news, ha exportat tecnologia d’espionatge i vigilància, i, per descomptat, ha menystingut i menyspreat els règims democràtics. No és gens difícil establir una connexió entre l’alentiment econòmic i l’augment de la repressió. La Xina utilitza un to cada vegada més bel·licós en les seves reivindicacions territorials i marítimes. Ho està fent al llarg de la frontera amb l’Índia, al mar de la Xina… I també amb l’illa de Taiwan, que Washington sempre ha considerat una línia vermella infranquejable. És perfectament possible que Xi Jinping recuperi el discurs annexionista del territori rebel per fer callar les crítiques internes derivades de la crisi econòmica interna. De fet, el ministre de Defensa xinès, el general Wei Fenghe, s’ha compromès a lluitar fins al final per Taiwan. El règim de Taipei té eleccions l’any 2024, i no és clar que el successor de l’actual presidenta Tsai Ing-wen es mostri tan ferm com ho ha estat ella en la defensa de la independència. La invasió xinesa suposaria creuar el Rubicó i tindria conseqüències funestes i inabastables. Cal recordar que el formidable exèrcit nord-americà no va poder guanyar la guerra del Vietnam, amb suport xinès, ni la guerra de Corea contra les tropes comunistes de Mao Zedong.

L’Atenes de Pèricles tenia més poder geopolític i influència cultural que Esparta, però va perdre la guerra del Peloponès i mai més recuperà l’esplendor. Els EUA, amb un sistema democràtic, són més innovadors i productius que la Xina autocràtica de Xi Jinping. Cauran també, 2.500 anys després, en la trampa de Tucídides?

Subscriu-te per seguir llegint