La mirada de les mipimes, imprescindible en la negociació col·lectiva

Fa temps que dono voltes a un tema i suposo que per la quantitat d’assumptes que van sorgint i dels quals tinc més coneixement no he gosat encara fer-ne un article d’opinió. Aquesta vegada, però, m’atreveixo a parlar-ne i a donar el meu punt de vista. Es tracta d’un tema que a vegades passem per alt, ja que sovint no ens aturem a reflexionar sobre el gran impacte que té sobre les nostres empreses. Em refereixo als convenis col·lectius. Sindicats i patronals treballem en les diferents taules de negociació un document, intentant sempre arribar a un acord pel que fa a temes salarials, condicions laborals, etc. Actualment hi ha un conveni en concret que em preocupa, i molt! Parlo del conveni col·lectiu del sector del metall.

A les nostres comarques la indústria del sector metall té un pes molt important. És un sector representat per una gran quantitat de micro, petites i mitjanes empreses. Empreses que, per la seva activitat, ja fa temps que han de fer front a un augment de despeses important degut a l’elevat preu de l’energia, les matèries primeres i el transport. A més, m’agradaria destacar que sovint no han pogut reflectir aquests augments als serveis o productes finals. Tot i això, han seguit al peu del canó, reinventades, buscant nous mercats, amb molta capacitat d’innovació i amb molta demanda de professionals formats.

El nou conveni que afecta les empreses del sector del metall es va publicar el mes de gener passat al Butlletí Oficial de la Província de Barcelona, amb una vigència de 3 anys. Les mesures que s’hi preveuen poden ocasionar un desequilibri real per a les mipimes, que hauran d’afrontar un increment salarial del 8,2% enguany i del 16,6% en tres anys, la qual cosa suposarà un augment del cost laboral al voltant del 23% entre el 2022 i el 2024. Davant d’aquest escenari és fàcil preveure que moltes mipimes veuran compromesa la seva viabilitat i perdran capacitat d’augmentar dimensió.

M’agradaria posar en relleu que la negociació d’un conveni hauria de tenir en compte no només els augments salarials, sinó també la productivitat i els marges (cada vegada més minsos) que es poden aplicar al producte o servei. Tot això us ho explico perquè cal saber i posar en relleu que en la negociació d’aquest conveni no hi ha intervingut la representació del teixit empresarial de micros, petites i mitjanes empreses, la qual cosa queda palesa en les mesures acordades, que dificulten el creixement i consolidació de les empreses de petita dimensió.

Des d’aquest mitjà, com a altaveu de les pimes, em permeto reivindicar la necessitat d’incloure la seva mirada en la negociació col·lectiva, no només perquè formen el 99,5% de les empreses del sector, sinó també perquè ocupen el 72,22% de les persones treballadores en l’àmbit del metall.

Subscriu-te per seguir llegint