La credibilitat dels bancs centrals

L’objectiu principal dels bancs cen- trals és la lluita contra la inflació, malgrat que l’emissió monetària és la causa última de l’increment de preus generalitzat. Però el banc emissor té altres objectius importants com l’estabilitat financera o, fins i tot, en el cas dels EUA, contribuir al creixement econòmic i mantenir l’atur a nivells baixos. Després de tant de temps d’estímuls monetaris a tipus zero, la inflació va retornar amb força l’any 2022. Obligats per les circumstàncies i a contra cor, la Fed i el BCE han situat els tipus d’interès al 5% i 3,5% respectivament. Però el retorn a la sobrietat monetària després de tants excessos presenta importants efectes secundaris. De fet, els objectius del Banc Central són contradictoris: quan baixa el tipus d’interès per estimular l’activitat econòmica genera inflació, i quan els apuja per frenar l’escalada de preus perjudica el creixement. Després de la caiguda del Silicon Valley Bank i del Signature Bank, així com del rescat público-privat del Credit Suisse, és lògic preguntar-se quina entitat financera pot ser la següent a caure. I, de moment, té totes les paperetes el First Republic Bank, el catorzè banc més gran dels EUA.

Qualsevol empresa que s’endeuti massivament a curt termini per invertir a llarg termini té la mort assegurada. La inversió més important que duen a terme les famílies és la compra d’habitatge, i ningú es finança amb un crèdit a retornar demà mateix o en terminis molt curts. Si fos així, tothom impagaria el crèdit i els jutjats es col·lapsarien només amb els requeriments de desnonaments immobiliaris. Però els bancs són empreses singulars amb privilegis legals per transformar els terminis d’inversió i finançament. S’endeuten a molt curt termini (dipòsits a la vista) per invertir a molt llarg termini (deute públic i hipoteques). Això els converteix en estructuralment insolvents. No poden garantir la retirada dels dipòsits dels clients perquè senzillament les reserves bancàries equivalen només a una fracció del seu import total (el coeficient de caixa a l’eurozona és l’1% i, per tant, el banc només té l’obligació legal de mantenir 1 de cada 100 euros dels dipòsits). Si financessin les inversions a llarg termini amb fons propis i deutes també a llarg termini, no passaria res. Si financessin les inversions a curt termini amb deute comercial a curt termini, oli en un llum. Però, malauradament, no és així.

Els problemes sempre apareixen quan, davant de rumors o resultats negatius, els clients comencen a retirar els dipòsits. En dues setmanes, per exemple, el First Republic Bank ha perdut 70.000 milions de dòlars en dipòsits. L’entitat financera haurà de vendre títols de deute públic o titulitzacions hipotecàries amb importants pèrdues. A vegades, com és el cas, el deute públic és local i de poca qualitat. I encara que la Fed també admet a descompte el deute municipal amb bona qualificació creditícia, molts d’aquests títols no en tenen i, per tant, no són un col·lateral apte per obtenir finançament. Si, malgrat això, hi accedeix, el Banc Central estarà contribuint a crear inflació i a mantenir en vida un zombi financer. Tota una pèrdua de credibilitat. Si s’opta, com s’ha fet altres vegades, pel rescat bancari amb dèficit públic, es socialitzen les pèrdues d’una entitat privada. Tota una injustícia social. La història del Credit Suisse, amb seu a Zuric des de la seva fundació el 1856, és similar. El banc suís va anunciar pèrdues de 7.400 milions d’euros el 2022, fet que provoca la retirada de dipòsits per un import de 125.000 milions. Una xifra excessiva, malgrat presumir de 540.000 milions d’actius, que precipita la compra per part d’UBS (dues vegades més gran) amb el suport del govern i del Banc Central. Una taca important en la reputació de Suïssa com a centre financer.

Caldrà veure encara si aquesta tempesta remet i la calma retorna als mercats financers, o si continua el contagi en altres bancs. Els EUA, una unió bancària i fiscal consolidada, compten amb el suport del Tresor quan les coses van mal dades. Naturalment, la Fed garanteix finançament als bancs amb problemes i el Fons de Garantia dels Dipòsits estén la garantia per sobre del límit de 250.000 dòlars. Pel que fa a l’eurozona, la situació és diferent. Compartim una mateixa moneda i el Banc Central Europeu, però no s’ha completat la unió bancària i, per descomptat, ni ara ni mai tindrem una unió fiscal. Les queixes dels austers països del nord, davant la incontinència en la despesa dels països del sud, són constants. Mai s’avindran a finançar amb els seus estalvis el consum de qui estira sempre el braç més que la màniga. Amb més motiu, per tant, cal reforçar els recursos propis bancaris. Mentre que la mitjana del capital dels bancs nord-americans era, a finals del 2022, el 9,25% dels actius totals, a Europa és només el 6,8%. L’endeutament bancari, per tant, arriba al 90,75% a l’altra banda de l’Atlàntic, mentre que a l’eurozona supera el 93%. Massa palenquejament per a un nivell de recursos propis insuficient. La necessària ampliació de capital s’ha de complementar amb nivells suficients de deute convertible, de manera que els recursos permanents bancaris siguin suficients per finançar les inversions a llarg termini i permetin absorbir les possibles pèrdues sense necessitat d’arribar mai als dipòsits dels clients.

Subscriu-te per seguir llegint