Equitat

El Japó, amb una política restrictiva d’immigració, pateix perquè la taxa de natalitat ha caigut tan ràpidament que es pot preveure la minorització de la seva nació en un segle. El primer ministre japonès ha instat a fer polítiques per facilitar el nombre de fills. Aquest descens de població es deu al canvi de model d’ocupació amb l’increment de llocs de treball més temporals i amb poca estabilitat i el descens del poder adquisitiu de les famílies. La taxa de fecunditat del Japó era d’1,3 fills per dona el 2020, com a la Xina. No gaire inferior a la de països europeus catòlics com Polònia (1,4) i Itàlia (1,3). A Catalunya, la taxa de fecunditat és inferior a la del Japó: 1,22 fills. Però a diferència d’allà, aquí el percentatge de població estrangera és vuit vegades superior.

Hi ha un cercle viciós entre la promoció del consum prescindible i l’oci, l’increment sostingut del cost de productes i serveis bàsics com l’alimentació, l’energia i l’habitatge, l’empobriment relatiu de les classes mitjanes, en què l’increment dels salaris s’allunyen de la productivitat i, finalment, la reducció de la taxa de fecunditat que comporta, o bé un envelliment de la població que arrisca el futur de la nació, o bé el seu rejoveniment periòdic a base de noves onades migratòries que faciliten que la roda dels salaris més baixos vagi girant.

La reflexió me l’ha facilitat la lectura del llibre Els salaris de la ira, de Miquel Puig, aparegut fa poc més d’un any. Allà es constata com la gran trampa del capitalisme contemporani ha estat precisament la divergència creixent entre augment de la productivitat i creixement dels salaris. Aquest diferencial només s’apaivaga en el període posterior a la Segona Guerra Mundial i primera etapa de la Guerra Freda, en què el desplegament massiu de l’estat del benestar, probablement per evitar el contagi del comunisme, fa que del 1945 al 1980 salaris i productivitat vagin agafats de la mà. També és en aquest període en què es demostra que tant als EUA, com al Japó i Europa, la desigualtat queda estancada. A principis del segle XX, un 50% de la renda era apropiada per al 10% de la població amb més ingressos a Europa. En el punt més baix, l’any 1975, aquesta minoria només s’apropiava del 28% de la renda total. Ara, s’ha tornat a pujar al 38%. I això que aquí actua encara un model de capitalisme renà, amb petjada socialdemòcrata. Als EUA, la corba ha variat des del 42% del 1900 a l’actual del 48%, passant pel punt més baix d’apropiació del 34% també el 1975. I al Japó, del 47% al 43% passant pel 30%. O sigui, hi ha una corba en forma de U en què en el tercer quart del segle passat es va viure arreu del món capitalista el moment de menys desigualtat i en què l’augment de productivitat alimentava la crescuda dels salaris. És evident que aquesta anàlisi correspon al món europeu i occidental i en canvi no s’adiu als països asiàtics, fins fa dues dècades considerats emergents. Allà, desenes de milions d’habitants han accedit a la categoria de classe mitjana perquè la productivitat i els salaris s’han alineat millor. Ara bé, com a Occident, l’accés a un consum més luxós al qual no es vol renunciar està comportant també el tancament de l’aixeta natalista com està passant a la Xina.

Com diu Puig, només la nostra generació ara jubilada, o en via de jubilació, haurà viscut al llarg de la vida la distinció entre ser treballador i ser pobre. Pels nostres pares i avis ser pobre i treballador era sinònim. Tot i treballar, la majoria de famílies no arribaven a final de mes per pagar alimentació, lloguers o energia. Les botigues de queviures fiaven i la roba s’apedaçava. I això, en part, està tornant, només que amb un coixí social d’educació i sanitat públiques que abans no existien. Però amb els preus dels lloguers, l’energia i l’alimentació disparats, els ingressos procedents del salari mínim només permeten una certa pobresa digna. Salari mínim que es pot mantenir per l’excedent d’oferta de mà d’obra en treballs precaris o mal pagats en què s’explota la immigració. Així que quan es fan mesures electoralistes de pujades lineals de les pensions a tothom o d’accés a bons d’energia o a transport generalitzats, a qui s’està beneficiant sense discriminar? Els segments que tenen capacitat adquisitiva per sous o pensions altes. El Govern de l’Estat prefereix la política de xecs a la d’enfrontar-se als canvis estructurals.

Llavors, les pors de la gent davant d’aquests problemes reals o deformats apareixen com en l’esperpèntica moció de censura de Tamames i Vox, en què el neofranquisme, com va denunciar Gabriel Rufián, ha extret del calaix la recepta màgica: «España, España, España».

«Quanta gent voten contra el seus interessos pensant que voten a favor dels seus principis!». I va afegir: «Senyor Sánchez, a vostè no el farà fora aquesta moció, sinó la inflació».

Subscriu-te per seguir llegint