Aigua

Els episodis climàtics extraordinaris i continuats no són nous en la història de la humanitat. I a Catalunya tampoc. A finals del segle XIX, els Pallars van protagonitzar una emigració massiva cap a Amèrica que va deixar molts pobles en dos terços de la seva població, fruit de persistents secades, plagues i inundacions. La novetat és que ara aquests fenòmens provenen del canvi climàtic provocat pel tipus de desenvolupament industrial, agrícola i urbà de la major part del planeta.

Catalunya en l’àrea mediterrània ja va patir fa quinze anys un episodi greu de sequera que va obligar el Govern de llavors a endegar noves dessalinitzadores, afavorir la regeneració de l’aigua usada i millorar la connexió de les xarxes. Ara, sembla que ens trobem en un episodi molt més greu. I que correspondrà a tots fer sacrificis i, possiblement, canviar partides pressupostàries de les administracions que anaven destinades a unes finalitats, emprant-les en canvis en la gestió de l’aigua.

A Catalunya, els diversos nivells de l’administració hi tenen responsabilitat. L’Estat perquè, per exemple, és determinant en les conques hidrogràfiques de grans rius com l’Ebre. Catalunya amb l’ACA i les conques hidrogràfiques internes. I els ajuntaments que controlen la concessió i gestió de la distribució de l’aigua potable i la seva depuració. Així que, com es pot entendre la irresponsabilitat dels principals partits de l’oposició que es van negar a signar l’acord de l’aigua amb el Govern de Catalunya, només per evitar que es posessin sancions als ajuntaments que no s’han preocupat de fer els deures?

El més sensat és abordar una nova cultura de l’aigua a les zones agrícoles i ramaderes basada en el seu ús contingut i intel·ligent, en la seva regeneració, en l’aprofitament de les noves tecnologies per dosificar el seu ús. I en les zones urbanes mediterrànies caldrà fer una certa revolució amb el canvi de normatives pel que fa a les noves construccions implantant el sistema de doble canonada per diferenciar les aigües negres dels vàters de les aigües grises que provenen de la cuina, la bugada, la cambra de bany, lavabos, aigüeres, regadores..., etc. Amb la seva reutilització s’aconsegueix disminuir la despesa en aigua potable, així com reduir l’abocament d’aigües residuals. Les aigües grises són reutilitzables per alimentar les cisternes dels vàters, per al reg del jardí o la neteja dels exteriors. Algunes, amb els tractaments adequats, són vàlides per a l’horticultura. Amb la implantació de la diferenciació s’aconsegueix un estalvi d’entre un 30% i un 45% d’aigua potable.

A les zones urbanes, la majoria arran de mar, caldrà mesures de fons, com canviar el model d’enjardinaments públics que siguin de vegetació de secà; construir grans cisternes per aprofitar les tempestuoses i esporàdiques llevantades que aboquen al mar volums brutals d’aigua dolça aprofitables, com ja fa el sistema de cisternes de Barcelona; augmentar i millorar les dessalinitzadores, així com les depuradores amb sistemes energètics de baix consum i renovables. I abordar un tema de fons: qui gestiona l’aigua? Certs abusos en preus o en ineficiència de les companyies subministradores privades procedents de concessions, han posat sobre la taula la necessitat de no perdre la titularitat pública de l’aigua i potser tampoc la de la seva gestió. És tolerable, per exemple, que es conegui que més d’un 30% de l’aigua potable es perd pel mal estat de les conduccions?

En canvi són d’admirar els municipis que han sabut preservar aquelles empreses d’aigües d’iniciativa pública o social. Però no tot són flors i violes. Manresa, que és potser l’única ciutat catalana que posseeix un sistema de captació d’aigua d’origen medieval (fa set-cents anys), sap com de regulat i controlat n’estava el seu ús. Paradoxalment, l’etapa contemporània sembla que ha portat a un cert relaxament sobre els deures dels usuaris de l’aigua. En moments de secada com els actuals és incomprensible la tolerància que fa temps que es dona a les captacions irregulars d’aigua per part de regants i granges pirates al llarg del curs al Pla de Bages de la sèquia de 26 quilòmetres. També que, com en altres zones de regadiu de Catalunya, ara que ve un període magre hagin de rebre les mateixes privacions els qui fa temps que ja han instal·lat el sistema de gota a gota, que els qui continuen regant a dojo. O en l’àmbit urbà que encara es reclami un model de jardineria verda i nòrdica quan el que cal, i l’Ajuntament promou progressivament, és una jardineria de secà mediterrani. I mentre no s’obligui les noves construccions a diferenciar aigües grises reciclables de les altres, estem els ciutadans reutilitzant amb galledes les aigües que es malgasten a la dutxa o, fins i tot, les de baleiar els plats o les verdures? Doncs, ja cal que ho fem. Perquè això, enguany, sembla que no ho arreglarà ni la Moreneta ni la Mare de Déu del Torrent.