L’aigua, un bé preuat i escàs que no podem malbaratar

Des de ben petit, a casa, ja parlàvem d’aigua, aquest bé tan preuat. El meu pare «buscava aigua» juntament amb tres socis; així de fàcil d’escriure i molt complicat de fer. A través d’una tècnica anomenada radioestèsia i amb uns estris molt rudimentaris cercaven vetes subterrànies d’aigua i, malgrat que era una tècnica poc precisa, en aquells anys era la forma de trobar aigua.

Més endavant, la innovació ens va portar a fer estudis elèctrics per continuar buscant aigua. Jo la recordo, aquesta tècnica. Muntàvem una taula de càmping (que era el camp base), clavàvem una estaca a terra i amb un cable elèctric ens anàvem allunyant. Cada 20 metres ens aturàvem, clavàvem una altra estaca i a través d’una emissora rebíem la informació de la resistència al terreny i podíem detectar si sota aquest terreny es donaven les condicions favorables per trobar-hi aigua. I així, amb aquestes eines, va ser com es van anar trobant recursos d’aigua que van servir per subministrar aquest bé a pobles, granges, urbanitzacions i zones industrials. Amb els anys, l’evolució de les tècniques ens ha portat a la geologia, i ara són els geòlegs els qui són capaços de detectar, sens dubte amb molta més fiabilitat, si sota els nostres peus hi trobarem un aqüífer.

I per què us explico això, avui? Perquè realment el subministrament d’aigua ha estat, des de fa molts anys, una inquietud i necessitat per a la humanitat i l’evolució de la nostra societat. I, a vegades, no som prou conscients que obrir l’aixeta i que corri un rajolí d’aigua és un fet extraordinari.

I ara, quan els mitjans de comunicació van plens de notícies explicant la situació de sequera que estem patint per la manca de pluja, recordo cada dia més aquells temps en què, a casa, els grans ja ens recordaven que no havíem de malbaratar l’aigua, que és un recurs finit. I aquí hem arribat, a uns anys on l’escassetat d’aigua ens porta a fer nous plantejaments econòmics i socials. Aquests dies que he voltat per la Catalunya central i he vist la situació dels embassaments, em refermo en el fet que cal una reflexió que no sigui momentània i que no quedi només en bones intencions, sinó que impulsi un canvi radical en la gestió dels recursos.

Moltes de les conseqüències que estem patint són producte de la nostra intervenció. Canvi climàtic? Ha estat provocat per les emissions que no hem sabut gestionar. Malbaratament d’aigua? Cal i és urgent reparar les canalitzacions d’aigua, ja que moltes són molt velles i tenen al voltant d’un 30% tenen fuites. Sensibilització? Ara, més que mai, és una tasca de tots, tant del sector públic com del privat. Cal conscienciar per actuar ràpidament.

Si som capaços de pensar en l’impacte que té l’escassetat de l’aigua, ens adonarem de quin és l’abast de la situació actual, amb un impacte en l’agricultura, la ramaderia i qualsevol activitat econòmica i quotidiana. La falta d’aigua en un bosc afecta un ecosistema que nosaltres també habitem. L’escassetat d’aigua en un embassament afecta des del mateix punt on aquest es troba fins a centenars de quilòmetres més enllà.

A casa meva, on fa tants anys que treballem amb aquest recurs, tenim molt clar que n’hem de fer un ús molt més eficient i que no hem d’esperar a viure èpoques de sequera per prendre consciència del problema. Hem de ser responsables en els consums de recursos, sempre.