AULA D’ECONOMIA I EMPRESA FUB-UMANRESA

Oliva Torras, des de 1945

Jordi Franch

Jordi Franch

Un dels principals actius de Manresa i el Bages és la indústria. La ciutat d’inicis del segle XX, la segona més industrial de Catalunya, era eminentment tèxtil. El 64% de la població treballava en la indústria l’any 1936, el 25% en els serveis i només l’11% en l’agricultura. Acabada la guerra, Lluís Oliva Torras i Jaume Victori Calafell, dos encarregats a Cal Marquet, un taller ubicat al carrer del Bruc, decideixen establir-se pel seu compte i inverteixen tots els seus estalvis en un negoci propi. És l’origen d’Oliva Torras, el grup industrial que produeix i transforma productes de base metàl·lica, fundat l’any 1945 en un petit local de la Pujada del Castell. Superar els 75 anys d’activitat bé es mereix celebrar-ho i Josep Massanés ha presentat per a l’ocasió la història de l’empresa en una luxosa edició produïda per Zenobita Edicions.

Jaume Victori i Lluís Oliva, hàbils mecànics, dedicarien llarguíssimes jornades de treball especialment al manteniment de les fàbriques tèxtils, però també a la construcció de dipòsits, calderes i conduccions de vapor. Pirelli s’instal·la a Manresa l’any 1924, i l’ampliació de la Fàbrica Nova, de la família Bertrand i Serra, s’inaugura el 1926. El taller sempre tenia un o altre encàrrec de Pirelli, com les llargues sèries d’utillatges per fer els pneumàtics. També es fabricarien tota mena d’utillatges per a Lemmerz, que havia absorbit els tallers de Cal Marquet. Però la major part del seu treball es feia per a les fàbriques tèxtils de la ciutat, com L’Aranya, fabricant manresà de cintes elàstiques, Cintes Dalmau, Cal Cantarell, la Fàbrica Nova, Cal Gallifa i Tints Juespi, entre d’altres.

L’estiu de 1967 s’incorpora Sebastià Catllà, nebot de Lluís Oliva, amb l’ofici de mecànic i una àmplia formació. Jaume Victori, que es jubilaria el 1969, ho veié clar i el presentà als treballadors com el seu substitut. Amb la incorporació de Francesc Solé a l’accionariat el 1972 es consolidava la segona generació, i la societat es formalitzaria amb la raó social que perdura fins avui, Oliva Torras SA. La construcció i el manteniment de dipòsits i conduccions de les fàbriques tèxtils representava la major part de la feina de l’equip de Lluís Oliva. La crisi dels anys 70, però, afectaria de manera molt important el sector tèxtil, que havia estat el principal motor econòmic de la indústria. El sector auxiliar de l’automoció acaba agafant el relleu del tèxtil, i Oliva Torras passa a construir majoritàriament utillatges i motlles per a Pirelli. També la Lemmerz li subcontracta la fabricació de matrius, contenidors i gàbies per a les llantes. Metalbages, Metalauto i Tecniacero s’afegirien a la cartera de clients.

Amb la tercera generació, encapçalada per Ramon Mandaña, gendre de Francesc Solé, i Sebastià i Jordi Catllà, fills de Sebastià Catllà, s’entoma el repte de modernitzar la fàbrica i informatitzar els processos per convertir-la en un avançat centre d’enginyeria i fabricació de components metàl·lics. El tancament de la Fàbrica Nova el 1990 certifica la fi del tèxtil i confirma la metal·lúrgia com el sector amb majors expectatives de creixement a la comarca. Oliva Torras començava a oferir els primers productes propis al mercat espanyol, al mateix temps que continuava la relació amb empreses properes com Pirelli, Lemmerz i Ausa. Evitant una excessiva dependència del sector de l’automoció, la companyia fabrica també sèries de components metàl·lics i construeix maquinària per a diversos sectors industrials. Es veia venir que la subcontractació deixaria de ser el pilar fonamental de l’activitat de l’empresa i calia, per tant, un canvi en el model de negoci. Cap on reorientar l’activitat en un mercat global, davant el risc imminent de deslocalització de la producció de clients importants?

Només entre els anys 2000 i 2007 es van produir a Catalunya més de 180 deslocalitzacions, la meitat de les de tot l’Estat espanyol. El consell d’administració, davant d’aquesta amenaça, decideix donar més importància a la fabricació de productes propis. La divisió Oliva Torras Mount & Drive Kits, per exemple, començaria a fer-se un nom en la fabricació de suports per al muntatge de compressors en vehicles refrigerats. Fer el salt de la subcontractació a la fabricació d’un producte propi comporta assumir importants nous riscos, com el contacte amb els clients finals i el servei postvenda. Oliva Torras s’adapta a les noves circumstàncies reutilitzant coneixements adquirits en el passat. Per exemple, de la fabricació de màquines escurabutxaques per Cirsa, un client habitual dels anys 90, l’empresa passa a fabricar ara, per al sector de les sales de joc, taules de pòquer, blackjack i ruletes equipades amb avançades solucions multimèdia. De manera similar, la llarga relació d’Oliva Torras amb el sector dels parquímetres, des de la dècada dels anys 80, ha facilitat adquirir el coneixement necessari de la maquinària de control d’accessos a aparcaments d’interior, emissors i lectors de tiquets, barreres automàtiques i el software necessari per al seu funcionament. De manera progressiva, la venda de serveis, com el software de pagament per ús, s’integra en el model de negoci tradicional basat en la fabricació de components metàl·lics.

Oliva Torras ha sabut adaptar-se, en 75 anys d’història, als canvis en l’entorn. De la vinculació amb el sector tèxtil a la subcontractació, i d’aquí al producte propi, i ha canviat els clients locals i veïns per d’altres que són internacionals i a milers de quilòmetres. I ho ha fet amb valors inalterables forjats des de 1945. L’enhorabona i per molts anys!