Minerals per a la transició energètica

El Congo s’independitza de l’imperi colonial belga l’any 1960. Enrere queden encara impunes les atrocitats comeses sota el domini absolut del rei Leopold II. Amb l’objectiu d’extreure la màxima quantitat d’ivori i, molt especialment, cautxú, els belgues esclavitzaren els nadius i no dubtarien a mutilar extremitats o exterminar-los directament. El genocidi es quantifica en 10 milions de morts, la meitat de la població de l’època. Amb la independència, el dictador Mobutu governaria el país fins l’any 1997, i el va succeir en el poder Kabila. Actualment, bona part de l’extens territori està fora de control, amb bandes armades que lluiten per apoderar-se de les grans riqueses naturals del país. Més del 75% de la població viu en condicions de pobresa extrema amb menys de 2 dòlars diaris. La corrupció institucional arriba a tots els nivells de l’administració. Només el 20% del claustre de la Universitat de Kinshasa imparteix classes; la resta de professors ocupen càrrecs polítics i no arriben a trepitjar el campus. I més del 90% del sou dels policies prové de suborns. L’actual República Democràtica del Congo no és ni republicana, ni democràtica, ni està governada pel govern congolès. Un país de la mida d’Europa occidental amb 80 milions de persones agonitza al bell mig d’Àfrica.

Però sota el sòl del Congo hi ha una incalculable riquesa minera: coure, cobalt (necessari per les bateries), coltan (fonamental per l’electrònica), petroli, cadmi, plata, germani, radi, estany, zinc, urani, manganès, bauxita, diamants i or. Cal destacar que la creixent importància d’aquests minerals no es tradueix en l’augment de la riquesa del país productor. La població del Congo és una de les més pobres del planeta i 8 dels 10 últims països en l’índex de desenvolupament humà disposen de molta riquesa minera. Els immensos recursos naturals existents a la zona de Katanga i el Kivu, propera a Ruanda, són origen d’inacabables conflictes. Kagame, el president ruandès, no dubta a finançar grups armats com la guerrilla hutu del FDAR (Forces Democràtiques d’Alliberament de Ruanda) que maten i violen la població. L’objectiu és fer-se amb el control de les mines i comercialitzar els minerals extrets amb mà d’obra (també infantil) en condicions infrahumanes. Les dones es mouen al voltant dels jaciments fent feines de refinació de minerals i suport. El fracàs de l’Estat en les seves funcions més bàsiques fa que l’economia de l’est del Congo estigui militaritzada i en mans dels senyors de la guerra.

El món està en transició energètica i assolir l’objectiu de zero emissions netes de carboni per al 2050 implica triplicar el valor del comerç mundial dels minerals crítics. La meitat del consum global d’energia s’haurà de cobrir amb electricitat, molt per sobre del 20% actual, i gairebé tota l’electricitat s’haurà de produir a partir de fonts descarbonitzades. Diversificar les fonts d’energia neta és molt més difícil que fer-ho per als combustibles fòssils, donat que els minerals necessaris per a les bateries i les plaques solars estan molt més concentrats geogràficament que el petroli. Els principals productors mundials de petroli -els Estats Units, l’Aràbia Saudita i Rússia- representen cadascun només entre el 10 i el 15% de l’oferta mundial. En canvi, el Congo és el principal proveïdor mundial de cobalt amb el 70% del total -com la Xina ho és del 70% de les terres rares-. El processament i refinament d’aquests minerals està igualment molt concentrat a la Xina, que n’acapara entre el 60 i el 90%. També les empreses xineses fabriquen més del 75% de les bateries per a vehicles elèctrics.

Una mesura necessària, però no suficient, per a reduir els esmentats conflictes bèl·lics és la llei Dodd-Franck dels EUA. Obliga a les empreses nord-americanes a certificar que els minerals que utilitzen en els seus productes compleixen uns determinats estàndards laborals i mediambientals. De la mateixa manera que hi ha botigues de Comerç Just, es tracta d’assegurar que els components del mòbil no són minerals de sang. La UE, tan propensa a la regulació i a la defensa dels drets socials i ambientals, faria bé en imitar-lo. Per posar un exemple, l’empresa canadenca Banro, que opera a la zona del Kivu, i davant la inoperància de l’administració pública, assumeix funcions pròpies de l’Estat com construir generadors d’electricitat, mantenir les carreteres d’accés a la mina o fer arribar aigua corrent a la concessió. La inversió de capital en aquest tipus d’empreses és, per tant, molt necessària. Altrament, l’empresa es pot aliar amb polítics locals per negar drets bàsics a la població. El mal funcionament de l’Estat de dret perverteix les dinàmiques socials. També la inexistència d’una societat civil organitzada impedeix, amb el seu paper de contrapès, els abusos d’una i altra part. 

Per últim, també caldria diversificar l’economia. La riquesa del subsol és, per definició, no renovable. I, com hem vist, es distribueix de manera enormement injusta i desigual. Cal promoure que una part d’aquests minerals sigui transformada al país. I també desenvolupar altres sectors com l’agricultura i la indústria alimentària del sucre, el cacau o la cervesa. A tal efecte, un avenç en la reducció dels aranzels dels països rics als productes agrícoles de països emergents ajudaria més al desenvolupament d’aquests que molts projectes de cooperació internacional o accions benintencionades d’ONG paternalistes.