AULA D’ECONOMIA I EMPRESA FUB-UMANRESA

El pes de les pensions

Hi ha nou milions de pensionistes a l’Estat espanyol | ARXIU/ÁLVARO MONGE

Hi ha nou milions de pensionistes a l’Estat espanyol | ARXIU/ÁLVARO MONGE / Jordi Franch Parella

Jordi Franch

Jordi Franch

Davant els mals resultats obtinguts pel PSOE a les eleccions municipals i autonòmiques del 28 de maig, Pedro Sánchez ha decidit avançar els comicis generals al proper 23 de juliol. Amb els barons del partit socialista en contra, que l’acusen de segrestar el partit, el president en funcions aspira a aglutinar el vot de les formacions comunistes a la seva esquerra i assegurar-se també el suport a Catalunya, que ha passat d’independentista a socialista. El cens electoral d’Espanya és de 36,5 milions i per guanyar es necessiten 10 milions de vots. Cal tenir en compte que 1 de cada 3 electors no vota (la taxa de participació és del 66%). Fa quatre anys, concretament, es varen registrar 24,3 milions de vots, que són els que es tenen en compte a l’hora de repartir-se els escons. Felipe González va aconseguir 10,1 milions de sufragis el 1982, José María Aznar 9,7 milions el 1996, i Rodríguez Zapatero 11,3 milions el 2008. Pedro Sánchez només va obtenir 6,8 milions de vots a les últimes eleccions, però les aliances amb els partits nacionalistes supliren la resta. 10 milions també és el nombre de pensions que es paguen a Espanya, corresponents a 9 milions de pensionistes. El pes social, polític i econòmic d’aquest col·lectiu, altament mobilitzat a les eleccions i molt actiu en la defensa dels seus drets, és enorme. Així entenem fàcilment, en clau electoral, la darrera revaloració de les pensions del 8,5% decretada per l’executiu socialista.

Mentre que el nombre de treballadors disminueix, el nombre de jubilats creix. I mentre que en els darrers 15 anys la pensió mitjana ha pujat el 60%, el salari mitjà només ho ha fet el 30%. Els nous jubilats del Règim General ja cobren una pensió mitjana de 2.060 euros en dotze pagues mensuals, molt superior al salari mínim i també al sou que cobren molts joves (i no tan joves). Per primera vegada, 400.000 pensionistes ingressen més de 3.000 euros mensuals. La despesa de l’Estat en pensions és, amb molta diferència, la més important i arriba a superar el 12% del PIB. Des de la crisi immobiliària del 2008, la Seguretat Social acredita dèficits anuals superiors a 20.000 milions, només maquillats amb grans desviacions pressupostàries. Si ens centrem en la piràmide poblacional d’Espanya, veiem que el percentatge de la població de 65 anys o més, que actualment és del 20%, passarà al 37% el 2050, xifra força superior a l’europea. Per tant, en un termini de 30 anys el pes dels pensionistes, ja molt elevat, pràcticament es duplica. L’esperança de vida a Espanya es troba dins de les més altes del món. I això és bo. En canvi, i això és dolent, l’índex de fecunditat d’1,2 fills per dona és, després de Malta, el més baix de la Unió Europea. Si l’any 1978 van néixer 680.000 infants a Espanya, ara ho fan menys de 340.000. La caiguda és del 50%.

La combinació d’una elevada esperança de vida amb una natalitat baixa amenaça severament la nostra societat i l’anomenat Estat del Benestar. El sobrepès dels pisos més alts de l’edifici, junt amb l’afebliment del fonament, apunta al col·lapse. Quan Franco establí el sistema de repartiment l’any 1964 hi havia 6 treballadors per cada jubilat; ara només són 2. I les projeccions demogràfiques estimen una proporció d’1 a 1 per l’any 2050. El PP va reformar les pensions l’any 2013 introduint un vincle automàtic entre la pensió a percebre i l’esperança de vida. És l’anomenat factor de sostenibilitat, basat en un paràmetre d’equitat intergeneracional i l’índex de revaloració de les pensions. Però aquesta reforma va ser derogada posteriorment pel govern socialista de Pedro Sánchez. Desconeixem encara què farà el líder popular Feijóo en matèria de pensions si fa bons els pronòstics i guanya les properes eleccions generals del 23 de juliol. Però reformes importants n’haurà de fer. Quan Bismarck va introduir aquest sistema a l’Alemanya de 1884, l’esperança de vida no arribava als 60 anys i la jubilació es fixava en els 65. Un gran negoci per a l’Estat, que aprofità per fer caixa sense comprometre pagaments immediats a canvi. Un segle i mig després, l’edat jubilar a Espanya no ha variat gaire, però sí que ho ha fet l’esperança de vida. Ens podem congratular d’arribar, i a voltes superar, els 83 anys.

L’envelliment progressiu de la població dispara la despesa en pensions, però en un món de recursos finits això comporta necessàriament retallades en altres àmbits com l’educació. Dades recents mostren els preocupants dèficits en comprensió lectora dels estudiants. Cohorts delmades de nois i noies que no llegeixen i no entenen textos bàsics hauran de treballar, en el país que ostenta les taxes d’atur juvenil més altes d’Europa, en feines poc productives i mal remunerades per pagar les elevades pensions d’una població creixentment envellida. Les últimes generacions prou feines tenen per accedir al mercat laboral i encadenar contractes amb un sou que els permeti viure. És virtualment impossible poder pagar moltes pensions d’import elevat amb treballs improductius i poc qualificats. Per a poder cobrar les pensions de Dinamarca són necessàries una ocupació i productivitat tan altes com les del país nòrdic. El contrari seria autoenganyar-nos.