Els salaris reals són iguals que fa 20 anys i els treballadors produeixen el 12% més

Els salaris que les empreses catalanes paguen als seus treballadors fa dues dècades que estan estancats, en termes de poder adquisitiu. Mentre que la seva productivitat, és a dir, quant generen amb la seva feina els treballadors per als propietaris d'aquestes empreses que els paguen el sou, ha augmentat gairebé el 12% des del 2000.

En ple debat sobre si l'economia catalana està o no estancada, la Cambra de Comerç de Barcelona ha publicat un informe en el qual constata que aquest estancament acarnissa, principalment, en la renda dels treballadors. "Els salaris a Catalunya són baixos, no són els que ens correspondria”, ha reconegut la presidenta de l'entitat, Mònica Roca. “Una altra cosa és el que fem per a pujar aquests salaris”, ha afegit.

Un procés de devaluació salarial que no ha experimentat únicament Catalunya i que aquí la Cambra explica, entre d'altres, per l'augment de competència global, les deslocalitzacions i desindustrialització de part del teixit productiu.

A Catalunya els sous van créixer molt durant la primera dècada del segle XXI. L'economia catalana bombollejava i el salari per hora va arribar a augmentar en termes reals, és a dir, descomptant la inflació, el 9,1%. No obstant això, va esclatar la crisi financera i immobiliària i aquest miratge, d'una certa convergència amb els estàndards europeus, es va trencar.

Els treballadors catalans es van endinsar en un cicle d'estancament, estadísticament trencat pels efectes de la covid però que el 2022 va tornar a aquests cursos plans. Actualment, els treballadors catalans cobren el 5,7% menys que els seus homòlegs d'Alemanya, França, Itàlia, Països Baixos o Bèlgica.

I gran part d'aquest estancament salarial les empreses el van aprofitar per guanyar la productivitat que fins llavors no havien tingut. Aquest indicador mesura el PIB generat per hora treballada a euros constants. Si l'empresa produeix més o el mateix i paga menys per això, la productivitat puja. I això és el que ha passat a Catalunya des de l'esclat de la bombolla immobiliària, tal com recull la Cambra a través dels seus indicadors de progrés i benestar.

Més esperança de vida, pitjor educació

En la comparativa amb economies similars de la UE –aquí la Cambra identifica a Alemanya, França, Itàlia, Països Baixos i Bèlgica com a referents -, Catalunya hi surt mal parada quant a salaris però positivament en esperança de vida. Un català viu actualment de mitjana de 83,8 anys, gairebé dos més que un alemany o un belga. “La contrapartida és que això implica un envelliment i això tindrà conseqüències econòmiques i sobre el benestar social”, ha alertat el cap del gabinet d'estudis de la Cambra, Joan Ramon Rovira.

Gran part d'aquesta alta esperança de vida es deu al substancial augment de despesa pública que en les últimes dues dècades ha assumit l'Estat per a costejar els serveis del benestar. Segons les dades recopilades per la Cambra, el consum públic ha augmentat un 61% des del 2000. Si bé continua sent un 25% inferior al de França, Itàlia o Països Baixos i durant l'últim lustre ha experimentat una lleugera reculada.

Aquest augment de despesa pública no ha estat suficient per trencar la mala dinàmica quant a resultats educatius. El procés de convergència en aquest sentit amb la resta d'Europa avança "a ritme molt lent" i el nombre de professionals amb baixa qualificació i els que abandonen prematurament l'escola descendeix, però molt poc. "En termes educatius estem pitjor que en termes econòmic. Aquí podem parlar de reculada”, ha afirmat Rovira.