Aula d’economia i empresa FUB-UManresa

La trampa de la pobresa

Jordi Franch

Jordi Franch

Les dades macroeconòmiques d’Espanya en creixement i ocupació no són dolentes, però això no es tradueix en cap alegria a peu de carrer. La inflació i l’atur, la precarietat del treball i l’increment de la pressió fiscal contribueixen a que un creixent nombre de famílies arribi amb dificultats a final de mes. Les últimes dades de l’indicador Arope, que mesura el risc de pobresa o exclusió social, situen Espanya com el país més pobre d’Europa, exceptuant Romania i Bulgària. Aquest indicador comprèn la població en risc de pobresa (ingressos inferiors al 60% de la renda mediana després de transferències socials) o aquella que no es pot permetre una llista de béns i serveis bàsics (no poder menjar carn o peix cada 2 dies, no disposar de rentadora o mòbil, etc.). 1 de cada 4 persones està en situació de risc de pobresa o exclusió social. Concretament, el 26,5%. Per grups d’edat, el percentatge més alt de pobresa correspon als menors de 16 anys (32% del total) i el més baix als majors de 65 anys (21%). Per tipus de llar, la xifra més alta correspon a la llar formada per 1 adult amb 1 o més fills dependents (49%).

Malgrat el creixement econòmic i els rècords d’ocupació, el nombre de persones en dificultats econòmiques està augmentant a Espanya. En canvi, es redueix a Grècia (26%) i amb els menors índexs de pobresa hi trobem Finlàndia (16%) i Eslovènia (14%). Què està passant? En primer lloc, la creació de llocs de treball no està aconseguint treure població de la pobresa. En els 21 milions d’ocupats hi tenen una participació molt rellevant els sectors serveis de baix valor afegit, com el turisme. Activitats que es caracteritzen per la precarietat, els salaris baixos i, per tant, la pobresa. Un 16% dels treballadors espanyols tenen problemes econòmics i estan en risc de pobresa. Aquesta dada evidencia que bona part del treball que s’està creant no serveix per escapar de la pobresa. Tampoc s’està aconseguint una gran reducció de la desocupació. Espanya és el país de la zona euro amb més atur, a l’entorn del 12%. I el 63% dels aturats està en risc de pobresa.

El 50% dels estrangers residents a Espanya estava, el 2023, en risc de pobresa o exclusió social, la pitjor dada de tota l’eurozona. S’ha triplicat el nombre de famílies que no poden mantenir la llar a una temperatura adequada i quasi s’ha duplicat els que no es poden permetre menjar carn o peix almenys dos dies a la setmana. Els recursos públics es concentren en els pensionistes, cosa que explica que els nivells de pobresa entre els jubilats siguin inferiors als del conjunt de l’eurozona. En canvi, la pobresa infantil s’ha convertit en un dels problemes més importants del país. 1 de cada 3 menors estan en situació de risc, 10 punts més que en el conjunt dels països de l’euro. La pobresa infantil no només suposa un drama humà, sinó que també és una amenaça al creixement econòmic futur, perquè en dificulta el procés formatiu i contribueix al fracàs escolar. Créixer més és important, però també ho és créixer millor. Aquí Espanya suspèn, amb un creixement extensiu per incorporació de mà d’obra estrangera, però no intensiu per absència d’inversió i manca de productivitat. El creixement del PIB no sempre implica una millora de la qualitat de vida dels residents.

A nivell local, Manresa és també una ciutat empobrida. El PIB per habitant, amb dades de l’Idescat, és un 16% inferior a la mitjana de Catalunya. Alhora la capital del Bages presenta la taxa d’atur més elevada, el 12,26%, 7 punts per sobre de Sant Cugat del Vallès (5,2%) i 3 punts i mig superior a la mitjana de Catalunya (8,6%). Fa 3 anys Manresa ocupava el desè lloc en el rànquing (per sota de Badia del Vallès, Sant Adrià de Besòs, Salt o Figueres) i ara és la primera. El 48% de l’atur del Bages és de llarga durada, el que suposa el 7% de la població en edat laboral. El 5,1% de les llars de Manresa reben ajuts per pagar el lloguer de l’habitatge quan la mitjana catalana és el 2,1%. Manresa també lidera el rànquing relatiu de Catalunya en perceptors de renda garantida de ciutadania amb el 5% (la mitjana catalana és l’1,4%), més que a Salt, Manlleu o Sant Adrià de Besòs. Aquesta és una prestació social per assegurar un mínim de subsistència a les persones que es troben en situació de pobresa.

Les rendes més baixes es concentren en barris que han entrat en una dinàmica de degradació retroalimentada. La població estrangera suposa el 20% de la total i l’elevada immigració prové de països de renda baixa. Quan el sou és similar al subsidi que es rep per sobreviure, desapareixen els incentius per treballar i s’entra en una espiral de pobresa crònica. Trencar aquesta espiral és imprescindible per sortir de la trampa de la pobresa. Quan el suborn i l’enxufisme rendeixen més que l’honestedat i la feina ben feta, quan el treball productiu és substituït pels subsidis públics, aleshores la societat està condemnada.