Així burlaran agències i grans fortunes les mesures contra l'especulació immobiliària

El Govern espanyol ha admès per primera vegada que el mercat immobiliari a l'Estat no està en crisi, sinó en una situació d'emergència. Cap portaveu oficial ho ha expressat amb aquestes paraules, és clar. Però les mesures presentades a la desesperada per l'Executiu de Pedro Sánchez per combatre l'especulació són un reconeixement palmari d'aquesta extrema gravetat.

A més, la ministra d'Habitatge, Isabel Rodríguez, ha confessat que el conflicte no castiga exclusivament les ciutats sotmeses a una major pressió turística, com Barcelona; a les zones rurals es pateix igualment l'assetjament. L'actualitat a diverses àrees del Berguedà, el Solsonès i, sobretot, l'Alt Urgell i la Cerdanya ho corroboren. Els activistes estan intensificant les seves intervencions perquè la preocupació és màxima. L'amenaça de fractura social és real, opinen.

Als damnificats que es van mobilitzar per sortir al carrer a manifestar-se en el tram final de 2024, cal afegir una franja de la població més vulnerable: pensionistes que en breu hauran de vendre casa seva per afrontar les despeses d'una residència on puguin ser atesos en condicions. Les herències, llavors, no seran per als fills, sinó per als grans propietaris o les agències.

Malgrat que entitats com l'Institut de Recerca Urbana de Barcelona tracten d'avançar-se als esdeveniments per impedir una catàstrofe immobiliària que sembla imminent, la relació entre les administracions i el lobby del sector és complicada. El diagnòstic i el pronòstic del Govern són clars. I l'esperit del pla dissenyat per posar-hi remei, també.

L'habitatge, tan procliu a l'especulació, no es pot comparar a res. Es pot prescindir d'un cotxe. O de les vacances, els viatges i els restaurants. De la roba de marca, del gimnàs, del dentista o d'un màster. Però d'un sostre sota el qual viure, no. Mai. L'alternativa és la intempèrie. Aquest és el principal problema d'una generació. O de diverses. Milions de persones no estalvien ni un cèntim perquè un elevat percentatge dels seus ingressos va a parar al lloguer. I sense diners al banc, és impossible aconseguir una hipoteca.

De fet, moltes famílies no tenen ni per a l'entrada del pis i els impostos. El cercle viciós no es pot trencar: quants més anys s'acumula de lloguer, menys probabilitats hi ha d'accedir a un domicili en propietat. Professionals i analistes hi coincideixen: la tragèdia és estructural. L'afirmació és terrible. De debò no hi cap solució? No es pot canviar de model?

Quan el president espanyol, Pedro Sánchez, va anunciar la dotzena de mesures que el seu equip havia ideat, va declarar: "Si no ho fem, la societat acabarà dividida en dues classes: els que reben en herència una casa i dediquen els seus ingressos a altres projectes vitals i els que es passen la vida treballant per pagar el lloguer i arriben a la vellesa sense ser propietaris del pis on resideixen".

Costa discrepar de la filosofia que inspira aquesta reacció. Amb tot, avui, no es pot esbrinar quins d'aquests ítems refusaran al Congrés dels Diputats formacions com Junts o el Partit Nacionalista Basc, perquè els resultaran massa progressistes, o Podem i Esquerra Republicana de Catalunya, si consideren que l'ofensiva es queda curta.

Sánchez aspira a dinamitzar la construcció d'habitatges públics i prohibir la venda dels protegits. Vol aixecar barreres per als estrangers que pretenguin continuar col·leccionant cases a Espanya i destapar els falsos lloguers de temporada. I gratificar fiscalment els propietaris de pisos que redueixin el preu del lloguer.

Aquesta darrera proposta seria una diligència per esquivar el sabotatge de nombroses comunitats autònomes a la Llei d'Habitatge. Però als amos els compensa ignorar la regulació de preus i mantenir preus elevats, encara que els comporti renunciar a les exempcions d'impostos.

Més de la meitat de les cases venudes a l'Estat es paguen sense que calgui demanar una hipoteca. Aquesta dada no significa que hi hagi centenars de milers d'espanyols amb tants diners que adquireixen els habitatges sense l'ajuda dels bancs. Més aviat el contrari: significa que les poques fortunes que s'ho poden permetre, amplien el patrimoni tancant les operacions al comptat.

Les suposades traves que vol implantar l'Executiu per als inversors estrangers interessats en pisos de Madrid i Barcelona o en xalets de territoris turístics com el Pirineu o la Costa Brava són molt menys efectives del que s'està explicant. El Govern apunta als extracomunitaris que no són residents. Doncs bé, això deixa fora una de les nacionalitats més actives en l'especulació: l'alemanya.

I és més fàcil comprar residències a nom d'empreses que no pas com a persones físiques. Els últims anys, companyies radicades a països com els Estats Units o la Xina han incorporat al seu patrimoni centenars d'habitatges espanyols. Encara que les dotze mesures de Sánchez fossin aprovades sense esmenes, aquestes firmes ho podrien seguir fent. La conclusió dels experts és ambigua: la proclama del Govern és tan ingènua que no casa amb la inèrcia perversa al sector. Per què?

Subscriu-te per seguir llegint