"Catalunya produeix més carn de la que consumeix; no té sentit importar-ne”

Amb més de cinquanta anys d’història, Mafrica s’ha consolidat com una de les principals empreses del sector carni a Catalunya. Situada a Sant Joan de Vilatorrada, combina tradició i innovació per oferir productes de qualitat amb un fort compromís amb el territori. L’empresa ha apostat en els darrers anys per incorporar noves tecnologies, processos més eficients i pràctiques responsables. Miquel Bistué és el responsable de Medi Ambient i tècnic del departament de R+D+I.

Planeta Agro serà un esdeveniment centrat en la sostenibilitat que tindrà lloc el pròxim 10 de novembre a les 10 del matí al celler Abadal. L'entrada és gratuïta, però cal apuntar-se a través d'un formulari online.

Planeta Agro s’ha presentat com un punt de trobada per donar veu al món rural. Quin valor aporta un espai d’aquest tipus per al sector agroalimentari?

L’objectiu és ser un punt de trobada i comunicació del món rural. No és habitual tenir aquests punts de trobada en aquest sector de la societat i considero que és molt positiu que des del sector agrícola es tinguin aquests altaveus.

Fins a quin punt aquest tipus d’iniciatives poden influir en la percepció social del món rural i la seva importància econòmica?

Aquest tipus d’espais poden ajudar a donar visibilitat i reconeixement al món rural, que sovint queda en segon pla, tot i la seva importància econòmica i social.

Com es troba actualment el sector agroalimentari a la Catalunya Central i a Catalunya en general?

No tinc una visió prou global. Està en prou bona forma, però ja ho sabem per les últimes manifestacions: no se sent amb el suport institucional o social. Per molt que pugui estar en prou bona forma, hi ha la sensació que ens ho hem hagut de fer nosaltres.

Quins són els principals reptes estructurals: relleu generacional, competitivitat, sostenibilitat, rendibilitat...?

Com a responsable de medi ambient, és un repte no només de país, sinó de continent, de la Unió Europea. Ja està bé que sigui així. Es prenen decisions des de despatxos de Barcelona, i ja no diguem a Brussel·les. La predisposició per reduir l’impacte ambiental és molt alta, però les demandes del sector són poc realistes. És un punt de pressió pel sector.

Com hauria de ser el model agroalimentari català de la pròxima dècada?

No estar tan pendents de la resta del món, tot i que és la nostra competència. Seria interessant poder fer força d’alguna manera per assegurar el sector carni: Catalunya produeix més carn de la que consumeix; no té sentit importar-se. Hauríem de tenir un model que fes que això no tingués sentit.

La innovació és clau per garantir la viabilitat del sector. En quins àmbits s’estan produint avenços més destacats?

El sector està molt bolcat perquè és la clau. Ens estem proposant uns objectius ambientals que són superiors als de bona part del món, i això té un impacte sobre la competitivitat. També és un enfocament que se li dona des de l’administració. Innovar comporta una despesa, com un canvi d’instal·lacions o de procediments. Si la prova és exitosa, pots tenir beneficis i un retorn econòmic.

Com pot el sector aprofitar la digitalització o la intel·ligència artificial per guanyar eficiència i valor afegit? Quins són els principals obstacles perquè les noves tecnologies arribin realment a les explotacions?

D’ajudes, gràcies a Déu, n’hi ha força, perquè els governs són prou conscients que la indústria no és gens amiga d’aquestes incerteses. Saben que la millor eina són aquests incentius econòmics. El que diria que falta és treure entrebancs; sembla força contradictori que la mateixa administració que t’ajuda sigui la que posa traves.

La sostenibilitat és avui una exigència social i econòmica. Com es pot equilibrar amb la realitat productiva del sector?

Aquesta és la pregunta del milió. Tenim uns estàndards ambientals elevats. No és res dolent per si mateix. No ser sostenibles ens va en contra a llarg termini. A Catalunya i a Europa tenim un sector molt desenvolupat i arrelat. Alhora, però, hi ha polítiques que minimitzen els entrebancs per importar carn d’altres països que no compleixen els mateixos estàndards i que després arriben a comercialitzar-se aquí.