El Moka de Manresa tancarà a finals d’any després de set dècades d’activitat

El 31 de desembre es posarà punt i final a més de set dècades d’activitat del Moka, un dels bars amb més solera de Manresa, sobretot durant la seva anterior ubicació, al Passeig, davant de Crist Rei, on va esdevenir un punt de trobada intergeneracional i lloc de pelegrinatge dels aficionats a les travesses. A finals de mes, Òscar Mominó, el tercer de la nissaga familiar que ha dut el negoci, tancarà portes perquè estar-se tot el dia rere la barra, diu, «ja no surt a compte». Mominó dirà adéu a tota una vida servint cafès, entrepans i refrescos amb una festa de comiat el dia 30 a la tarda.

Des d’aquesta setmana, al Moka ja no s’hi ven loteria ni s’hi fan travesses. Ha estat l’activitat que més ha singularitzat aquest negoci, fundat per Ignasi Mominó i dirigit després pel seu fill, Josep Maria, l’esposa d’aquest, Ramona Alegre, i els seus cunyats, Emilio Soler i Inés Alegre, sense els quals, diu Òscar Mominó, «el Moka no hauria estat el Moka». Des del 2005, quan va emmalaltir el seu pare, Òscar Mominó ha dut les regnes d’un bar que el 2007, per un conflicte amb la propietat de l’immoble del Passeig, va haver de traslladar-se a la seva ubicació actual, a la plaça de la Font de les Oques, on ha viscut discretament els seus últims anys d’història i on s’ha anat veient envoltat d’altres bars que li han acabat fent ombra.

Òscar Mominó ho deixa als 62 anys, abans que li costi diners tenir obert i ja amb la jubilació a la cantonada. Aquests últims dies recorda els anys de glòria del Moka, quan durant la setmana bullia d’apostadors de la travessa, que es debatien de dilluns a divendres sobre la 1, la X o el 2. El bar ha tingut fins ara la seva pròpia penya de joc, i al llarg del temps ha repartit modestos però també suculents premis de travesses (el 2020, 215.000 euros) i de la Primitiva (en una ocasió, 27 milions de les antigues pessetes). «Portar una penya és molta responsabilitat. Vol dir que la gent confia molt en tu. Ens ho hem passat molt bé, sí, però el meu pare em va ensenyar a ser molt seriós amb les apostes, perquè amb els diners no es pot fer broma», diu Mominó.

En l’era predigital, el Moka, com l’Englantina, eren els locals als quals acudien els més futbolers els diumenges a la tarda per conèixer els resultats de la jornada. Just acabar l’últim partit, l’avi Ignasi, antic treballador de la impremta Esparbé, imprimia a correcuita els resultats, que es venien pel carrer a pesseta la butlleta.

A la guixeta del Moka s’hi havia venut loteria, però al bar també es jugava a dòmino i a cartes a la sala del fons del local del Passeig. Els més cepats es provaven la força estripant mastodòntiques guies telefòniques, i glòries tronades de la boxa havien arranjat d’improvís un combat als gongs de les safates dels cambrers. Més endavant arribarien les màquines de marcians, el billar i el futbolí. «Era com un bar de poble», recorda Mominó. A l’establiment, sempre vinculat a la pilota, s’hi havien reunit les directives del Centre d’Esports Manresa, del Nàstic i del Bàsquet Manresa, i dels clubs de tennis locals, i havia estat el bar de reunió dels waterpolistes d’or de la ciutat. Als vuitantes, els fills de les classes benestants manresans se’l van fer seu, entre els núvols dels puros dels clients més veterans, i els diumenges al migdia es cruspien, afamats i amb ressaca, tallats amb escopinyes després d’una nit de festa. Òscar Mominó, saxofonista, fins i tot hi havia assajat amb la seva banda.

Tot això ja forma part de la història dels Mominó i de Manresa. La realitat del sector de l’hostaleria, exigent i competitiva, avui és més prosaica. «Has de treballar molt per fer rendir el negoci i les escurabutxaques», es lamenta Mominó, «i jo no aguanto més».

Subscriu-te per seguir llegint