Crowding-out moral

El temps de Nadal que celebrem no és només unes festes assenyalades o un ritual consumista, sinó la commemoració del naixement de Jesús a Betlem, fonament d’uns valors basats en la dignitat de la persona, la llibertat i l’amor al proïsme. Tanmateix, en societats profundament secularitzades i laïcistes, el Nadal sovint queda reduït al consum i als regals. La caritat personal i l’assistencialisme estatal, malgrat persegueixin objectius similars, tenen una naturalesa molt diferenciada.

La tradició cristiana ha entès sempre la caritat com un acte lliure, nascut de la convicció personal i del desig sincer de servir. Aquesta llibertat és condició necessària perquè l’amor al proïsme tingui valor moral. Quan l’ajuda a l’altre es realitza mitjançant el pagament d’impostos es desvirtua i es converteix en obligació fiscal. Ja no és un acte lliure, sinó una transferència coactiva de renda.

Històricament, la caritat voluntària ha estat motor de cohesió social. Les confraries i germandats locals han sostingut vídues, orfes i pobres sense una burocràcia centralitzada. Avui, entitats com Càritas i tantes altres mantenen viva aquesta tradició. Només el 2024, Càritas Catalunya va ajudar 238.000 persones amb recursos majoritàriament voluntaris, generant no només alleujament material, sinó també gratitud i virtut cívica.

L’assistència estatal, en canvi, es finança mitjançant impostos, és a dir, sota amenaça de sanció. Tot i que pot alleujar algunes emergències, el seu caràcter crònic erosiona la responsabilitat personal i substitueix la solidaritat per un mecanisme impersonal. En economia, l’efecte crowding-out fa referència a la reducció d’inversions o activitats privades com a conseqüència d’un increment en la despesa pública o en la intervenció estatal.

Adopta dues formes principals: en el crowding-out financer l’Estat augmenta la despesa i es finança emetent deute, competint amb el sector privat pels recursos disponibles. Això pot elevar els tipus d’interès i desincentivar la inversió privada. I el crowding-out social té lloc quan l’Estat amplia l’assistència social i les persones tendeixen a reduir les donacions voluntàries, ja que perceben que l’Estat s’encarrega de la feina. Alguns estudis mostren que aquest efecte pot reduir les aportacions privades entre un 10% i un 30%. En qualsevol cas, l’efecte crowding-out és el desplaçament d’iniciatives privades per acció pública, amb implicacions tant econòmiques com morals. I a diferents països, inclòs Espanya, la despesa social s’ha multiplicat mentre que la taxa de pobresa estructural ha augmentat i la dependència intergeneracional s’ha intensificat.

Les dades mostren que l’expansió de la despesa pública és estructural. Segons el Fons Monetari Internacional, la despesa mitjana a les economies avançades supera el 42% del PIB, mentre que a Europa s’enfila fins al 50% o més. França voreja el 58%, Alemanya supera el 50% i Espanya es situa en el 46%, quan abans de la pandèmia es movia entre el 41% i el 42%. Als Estats Units, el dèficit mitjà dels darrers cinc anys ha estat del 9% del PIB, amb projeccions que situen el deute públic per sobre del 140% en una dècada.

Aquestes xifres no són neutres. Cada euro canalitzat obligatòriament per l’Estat desplaça una part significativa de la caritat voluntària. I el desplaçament és qualitatiu: als països amb un Estat del benestar extens disminueixen les donacions privades, la densitat associativa i la participació en xarxes d’ajuda comunitària. Paral·lelament, creix la despesa corrent improductiva, amb salaris públics sovint superiors als del sector privat, generant rigidesa i menor dinamisme empresarial.

La doctrina social de l’Església articula aquest debat en el principi de subsidiarietat, formulat a l’encíclica Quadragesimo Anno de Pius XI. Les funcions socials han de ser assumides per l’autoritat més petita i propera possible —família, comunitat, Església— abans que per instàncies superiors. Aquest principi és, en essència, antiestatista, perquè reconeix que la proximitat genera coneixement i responsabilitat moral.

Des d’una perspectiva hayekiana, l’Estat del benestar viola el principi del coneixement descentralitzat: ningú no sap millor com ajudar una persona que els seus éssers propers i la comunitat immediata. Quan l’Estat absorbeix l’educació, afebleix la transmissió de valors; quan monopolitza l’assistència, elimina el costum de la generositat local. Això no preserva la tradició, sinó que l’esterilitza.

Les festes de Nadal posen aquesta tensió en primer pla. Celebrem una vinguda basada en la gratuïtat radical de l’Encarnació, mentre vivim en ordres socials on l’ajuda al proïsme s’organitza majoritàriament mitjançant la coacció legal. Aquest model pot sostenir alguns béns materials, però no pot generar virtut. Pot redistribuir renda, però no pot ensenyar a estimar.

Retornar la caritat a l’esfera voluntària no és egoisme, sinó condició per recuperar la plenitud de la virtut cívica. Aquesta transició ha de ser gradual: desestatització parcial, enfortiment de mutualitats, fundacions, assegurances privades i comunitats religioses. Només així es pot evitar la desprotecció i, alhora, restaurar l’espai de llibertat on la caritat floreix.

En definitiva, l’expansió de la despesa pública no pot ser jutjada només per la seva (in)sostenibilitat financera. Ha de ser avaluada pel seu cost moral i civilitzatori. Una societat en què l’Estat absorbeix prop de la meitat de la renda nacional redefineix la relació entre llibertat, responsabilitat i amor al proïsme. I aquí rau el nucli del problema: la caritat forçada pot alleujar necessitats, però no pot formar persones virtuoses.