La vaga del metall

L’òrgan de premsa de CCOO és la revista «Lluita Obrera». A la seva capçalera, des dels inicis, hi figura aquesta frase de Francesc Layret i Foix «Quan els treballadors fan vaga, no és que no vulguin treballar, sinó que volen fer-ho en millors condicions». Recordem que Layret fou un advocat laboralista defensor de l’obrerisme i de molts dels dirigents de la CNT de primers del segle XX. Layret va morir l’any 1920, fa 105 anys, assassinat per pistolers de la patronal.

El metall de la província de Barcelona és un sector estratègic i vital de l’economia de Catalunya. El conveni col·lectiu dona cobertura a més de 200.000 persones treballadores. Vull destacar que la mobilització en les dues jornades de vaga que varen protagonitzar el 29 i 30 d’octubre van servir per assolir, el dia 27 de novembre, un preacord amb la patronal que donava per assolides la major part de les reivindicacions sindicals. S’aconsegueixen uns bons increments salarials i la garantia de no pèrdua de poder adquisitiu, la reducció de la jornada laboral, millores en els complements d’incapacitat temporal, entre d’altres. Però novament hi ha una fita, que potser passa desapercebuda, però que és fonamental. Els increments salarials pactats no poden ser compensats ni absorbits per qualsevol millora o complement que es tingui en la nòmina. Ja vaig situar en un article anterior de la perversitat d’aquest precepte legal, el de la compensació i absorció, que mitjançant la negociació i la mobilització sindical aconseguim laminar. És pervers arribar a acords d’increments salarials i que després els treballadors no el vegin reflectit perquè aquest és absorbit d’algun complement que va percebent des de fa anys. La situació socioeconòmica, amb l’element distorsionador que representa l’escalada continua del cost de l’habitatge, no pot portar a l’estancament dels salaris, menys encara en un escenari de creixement dels beneficis empresarials.

L’altre element important que s’extreu d’aquest procés de negociació és que participar en dos dies de vaga, metàl·lica o no, suposa una pèrdua econòmica per a la persona treballadora, sense dubte. Però ho fa per treballar en millors condicions. I no és equiparable la pèrdua de dos dies de vaga amb tot el que s’ha aconseguit en el Conveni Col·lectiu. Els increments nets i la reducció de jornada són una fita que demostra que la mobilització dona fruits. L’eina és antiga, però segueix tenint una capacitat importantíssima. I és molesta, perquè afecta persones que no estan implicades en el conflicte de forma directa. Però reitero, cap treballador que es passa hores en una mobilització, del tipus que sigui, ho fa per gaudir del dia, ho fa amb lluita i esforç. I aturem el transport, tallem carreteres, perquè som coneixedors que darrere de la mobilització hi ha les condicions de treball de moltes persones i per extensió, les condicions de vida de moltes famílies. I sí, també, quan arriben les manifestacions ens retrobem al carrer per somriure i cridar junts i juntes.

En la mobilització i la negociació d’aquest important conveni també hi ha la convicció que cap sector econòmic es pot sostenir sobre la precarietat dels seus treballadors i treballadores. La indústria metal·lúrgica de Catalunya evoluciona com unes de les de més valor afegit i millor productivitat. Estem convençuts que ho és, en bona part, perquè la gent que hi treballa ho fa en unes condicions dignes.