Un de cada deu testaments firmats al Bages acaba en un desheretament

De cada deu testaments que es formalitzen a les notaries del Bages, un té un desenllaç dolorós, un desheretament. I és una pràctica que va a més «des de fa sis o set anys», explica el notari Borja Morgades. Atès que no hi ha una estadística oficial sobre aquesta figura legal, la dada és una estimació sobre el total de testaments que es fan a la comarca, per sobre dels 3.000 anuals, segons puntualitza Morgades, delegat del districte notarial de Manresa (que abasta el Bages i el Moianès) del Col·legi de Notaris de Catalunya i el professional amb més anys d’exercici al territori. Al seu despatx, que comparteix amb Pedro Moro, se signen aproximadament el 40% de documents notarials de la comarca. I una bona part són testaments.

En el conjunt de Catalunya, el nombre de desheretaments s’ha incrementat progressivament en les dues darreres dècades arran de la revisió del dret de successions aprovat pel Parlament el 2008. La llei 10/2008 introduïa importants canvis en el codi de successions, basat fins aleshores en la llei 40/1991, una part substancial de l’articulat de la qual provenia dels anys 60. La revisió pretenia, doncs, «adequar-ne el contingut a les transformacions de l’economia, la societat i les famílies en els darrers decennis i aprofitar l’experiència professional i jurisdiccional acumulada per a esmenar o suprimir regles dubtoses, suplir alguna mancança i facilitar-ne l’aplicació extrajudicial».

Una de les revisions substancials de l’articulat feia referència als desheretaments, ja que introduïa una causa per a fer-los efectius que resulta «molt menys dolorosa», com és «l’absència manifesta i continuada de relació familiar entre el causant i el legitimari, si és per una causa exclusivament imputable al legitimari». Fins aleshores (i com continua passant a la resta de l’Estat, on els desheretaments, per tant, no han experimentat aquest creixement), les causes que calia argumentar per a desheretar eren la denegació d’aliments, el maltractament greu o sentències per calúmnies, agressions o altres causes similars.

El desheretament sempre fa referència a la llegítima. Segons el dret civil català, hi ha una quarta part dels béns de l’herència de la qual el testador no pot disposar lliurament, i a la qual tenen dret els fills de la persona difunta o bé dels pares quan no hi ha fills, els legitimaris, «hereus forçosos». Només és aquests als quals es pot desheretar. Però cal argumentar motius per fer-ho, i ha de constar expressament en el testament i només per les causes que concedeix la llei.

«Tres o quatre al mes»

Segons Morgades, la introducció de la modificació en la llei 10/2008 ha impulsat el desheretament. «En faig tres o quatre al mes», comenta. «Des que exerceixo, de deu desheretaments que s’han utilitzat en els testaments que he signat, només un és per una altra causa que la de la falta de relació, i acostuma a ser la del maltractament». Amb tot, aquesta causa genèrica, la de la falta de relació, pot amagar altres motius. «Quan el testador s’explica, t’adones que al darrere pot haver qüestions com un maltractament o un robatori de béns. També és habitual que hi hagi hagut desatenció durant una malaltia o un ingrés hospitalari», apunta el notari.

En qualsevol cas, el desheretament és un cas dolorós, ja que suposa, apunta Morgades «una fallida familiar». «És una figura molt dura de tractar. A la gent li sap greu, malgrat tot, haver-la d’utilitzar. He tingut persones plorant al despatx a l’hora de formalitzar-ho», explica.

Hi ha circumstàncies familiars en què el desheretament no suposa aquest duríssim tràngol per al testador, assevera Morgades: quan hi ha hagut un divorci que ha allunyat els fills dels pares o quan el testador ja ha iniciat una nova relació sentimental i ha estret els llaços amb els fills de la nova parella. Aquesta situació, diu el notari, «és segurament la més habitual, potser perquè la figura del desheretament està vinculada a la desestructuració familiar».

El desheretament, que pot ser a un descendent en concret o a tots, es pot introduir en una renovació testamentària. De fet, «és habitual» que això passi en els casos en què el testador decideix retirar la llegítima. «Hi ha persones que canvien el testament només per introduir el desheretament. Potser van fer testament dècades enrere i la relació amb els fills s’ha fet malbé». També pot donar-se, apunta, que el testador es faci enrere, per un canvi de relació amb el fill o fills desheretats. I torni llavors a canviar el testament.

El fet que augmenti l’esperança de vida de la població i que la gent gran necessiti més atencions, que sovint no són satisfetes, ha afavorit també l’increment de la figura del desheretament, al qual s’acullen habitualment «persones de setanta anys o més», raona Morgades. «Les persones grans de vegades es troben soles perquè els seus fills o algun dels fills en concret ni tan sols els truquen. Es dona la circumstància en ocasions que el testador ve al despatx amb el fill que en té cura i que ratifica els arguments del progenitor».

Les impugnacions

Un cop el testador ha mort, la persona desheretada pot reclamar la llegítima o la seva part, si és que ha estat atribuïda a un germà. En aquest cas, haurà de ser l’hereu el que demostri l’existència de la causa. La llei és clara: «Si el legitimari desheretat impugna el desheretament al·legant la inexistència de la causa, la prova que aquesta existia correspon a l’hereu». Si no s’arriba a provar la certesa de la causa, un jutge pot donar per bona la impugnació del testament. En qualsevol cas, aquest precepte, alerta la llei, «pot ésser font de litigis per la dificultat probatòria del seu supòsit de fet».

«Hi ha reclamacions que tenen èxit, perquè provar un fet negatiu, que no hi ha hagut relació, no és fàcil», insisteix Morgades. La persona desheretada pot aportar fotografies o testimonis per al·legar la inexistència de la causa. Per això, apunta el notari, «de vegades quan hi ha una reclamació i s’assumeixen les dificultats que comporta acreditar la causa s’acaba pagant la llegítima». Per això en els desheretaments formalitzats ja es donen raons per preparar una possible reclamació. «Això amoïna molt els testadors que fan un desheretament», assevera Borja Morgades.