Infern fiscal per al treball

L’informe Taxing Wages 2026, que publica l’OCDE, ofereix una anàlisi detallada de la fiscalitat sobre el treball a Espanya i ho compara amb la resta de països des de l’any 2000. L’objectiu del document és mesurar el nivell de la càrrega fiscal associada al treball assalariat mitjançant indicadors normalitzats com la falca fiscal i el tipus mitjà suportat pels treballadors.

La falca fiscal, entesa com la proporció del cost laboral total que es destina a impostos i cotitzacions socials, és especialment elevada a Espanya. El 2025, un treballador solter amb salari mitjà suporta una falca del 41,4%, més de 6 punts percentuals per sobre de la mitjana de l’OCDE, que se situa en el 35,1%. Aquesta diferència situa Espanya entre els deu països amb una falca fiscal més alta de l’organització i confirma una posició clarament desfavorable en termes de càrrega sobre el treball. La part més significativa d’aquesta falca prové de l’impost sobre la renda i de les cotitzacions socials a càrrec de l’empresa, que conjuntament representen prop del 88% del total, molt per sobre del 77% observat de mitjana a l’OCDE.

En el cas d’un matrimoni amb un sol treballador i dos fills, la falca fiscal es redueix fins al 36,8%, però continua sent molt elevada en comparació internacional, ja que la mitjana de l’OCDE és del 26,2%. La reducció associada a la presència de fills és molt modesta en el context espanyol, mentre que a l’OCDE la reducció és gairebé el doble. Això indica clarament que les transferències i beneficis fiscals associats a la criança tenen un impacte molt reduït. El sistema no protegeix les famílies i contribueix a un entorn fiscal hostil absolutament incoherent amb qualsevol discurs sobre polítiques de natalitat.

Entre els anys 2000 i 2025, la falca fiscal del treballador a Espanya ha augmentat gairebé tres punts percentuals, mentre que a la resta de països ha experimentat un descens sostingut. Aquesta divergència indica que Espanya ha intensificat progressivament la càrrega sobre el treball, especialment des de l’arribada al poder de Pedro Sánchez.

Pel que fa a la fiscalitat directa sobre els salaris, els treballadors espanyols presenten una falca fiscal similar o fins i tot superior a la de Dinamarca o Noruega, i només lleugerament inferior a la de Finlàndia en el cas dels solters, mentre que en el cas de les famílies amb fills Espanya supera clarament aquests països. La diferència principal és que als països nòrdics el pes fiscal addicional recau sobretot en els impostos indirectes, com l’IVA o els impostos especials, mentre que a Espanya la pressió es concentra de manera molt intensa sobre el treball.

Amb aquesta situació, quines són les causes de l’elevada fiscalitat sobre el treball a Espanya? En primer lloc, les cotitzacions socials a càrrec de l’empresa. Espanya finança una part molt important de l’Estat del Benestar amb les cotitzacions vinculades directament a l’ocupació. L’augment dels costos associats a pensions en un context d’envelliment accelerat de la població ha reforçat aquesta dependència, de manera que el treball assalariat s’ha convertit en una font d’explotació fiscal.

En segon lloc, la no actualització dels trams fiscals i dels mínims personals amb la inflació. Quan els salaris nominals pugen simplement per compensar l’augment del cost de la vida, però els trams de l’IRPF romanen congelats, el resultat és que una part creixent dels salaris és capturada per l’impost. Els treballadors no són més rics, però tributen com si ho fossin. No deflactar l’IRPF en un context d’inflació equival a una pujada d’impostos encoberta que no passa pel Parlament, que no ho explica a la ciutadania i que erosiona progressivament el salari real sense assumir-ne la responsabilitat política. El resultat és una asfíxia fiscal creixent en què els contribuents paguen més sense percebre cap retorn equivalent. Els treballadors no poden deslocalitzar-se ni optimitzar fiscalment els seus ingressos com sí poden fer altres col·lectius. No deflactar l’IRPF és antidemocràtic, econòmicament contraproduent i socialment injust.

El tercer element rellevant és que l’Estat reforça la recaptació sobre les activitats més estables i difícils d’eludir, com el treball assalariat. A diferència d’altres països que han apostat per una major imposició sobre el consum o el capital, Espanya ha mantingut una estructura tributària en què el treball continua suportant la part més important de l’esforç recaptatori. Així, un salari de 18.000 euros actuals està pagant avui quatre vegades més d’IRPF que l’any 2019. En termes de poder adquisitiu equivalent, un salari d’aquesta magnitud abonava aleshores prop de 150 euros, mentre que en l’actualitat en paga 600.

Per finalitzar, cal tenir present que la pressió fiscal creixent sobre el treball no és la causa sinó la conseqüència d’un problema encara més profund, que és l’expansió descontrolada de la despesa pública. El dèficit públic estructural és proper al 3% del PIB i la despesa continua augmentant a un ritme molt superior al recomanat per Europa. Per intentar quadrar els comptes públics, el govern espanyol opta per la solució més fàcil: augmentar els impostos sobre els salaris via inflació. Mentre no es controli la despesa pública, qualsevol augment de la fiscalitat sobre els salaris continuarà sent insuficient, contraproduent i injust.