Trenta minuts

Carlos Moreno, de la Universitat de París- Panthéon Sorbonne, va néixer a Tunja, el 1959, és enginyer, urbanista, científic i ex guerriller colombià del Moviment 19 d’abril (M-19). Arribat a França el 1979, com a refugiat polític, ha impulsat equips de recerca en el camp de la robòtica i la IA. Darrerament ha posat el focus en la sostenibilitat. Ha impulsat el concepte de «ciutat de 15 minuts», que pensa les ciutats i els seus barris en entorns on els principals serveis es troben a una distància màxima de 15 minuts des de la residència personal.

Ara mateix, està treballant en plans pilot al nord de França davant els reptes de l’exclusió territorial del món rural i/o ex-industrial, i dels pobles petits. Ha ideat el concepte de «Territoris dels 30 minuts». Fa pocs dies, organitzat per Caixa Fòrum al Palau Macaya, va pronunciar una dissertació titulada «Territoris del benestar: temps i lloc a l’abast de la vida», per inaugurar un llarg cicle de xerrades que arribarà al 2027, sota el paraigües del marc de la sostenibilitat dels espais rurals.

Algunes de les idees expressades en la xerrada mostren que el fenomen de despoblació rural és generalitzat a tota Europa en graus diferents. I que aquest fenomen comporta conseqüències negatives per la població i el país que el pateix. Per a Moreno, allotjar-se sense serveis, és només pernoctar i sinònim d’exclusió. La dignitat comença amb la proximitat. El cas de les armilles grogues a França és un exemple de revolta rural. La inflació del preu del combustible i la nova càrrega fiscal sobre aquest, va encendre la metxa per a poblacions dependents del transport privat.

Per a Moreno, cal avançar cap a la circularitat ecològica, econòmica i social. I cita Muhammad Yunus, premi Nobel 2006, autor de «El món dels tres zeros» (Zero carbó, zero, pobresa, zero exclusió). Fa una crida als polítics progressistes a escoltar la ciència i a aterrar els seus consells a la pràctica. Alaba l’actuació de l’alcaldessa de París, de la que n’ha estat assessor, en la direcció d’implementar polítiques a partir de dades, hipòtesis i propostes. Moreno fa un al·legat contra l’economia improductiva, rendista, que cada cop s’allunya més del ciutadà i dels territoris. Posa com exemple el recent estudi sobre la correlació de la desaparició de locals de socialització com els bars de poble i el creixement de la intolerància a partir de l’abusiu ús de les xarxes. Demana que cal que hi hagi llocs físics de trobada per evitar aïllaments.

Adverteix que l’especialització territorial a escala mundial provoca greus riscos per la dependència de subministres essencials i per possibles crisis de logística. Ambdues problemàtiques, el món les ha experimentat per la Covid, per la guerra d’Ucraïna i, ara, per la confrontació al Golf Pèrsic. S’ha de caminar cap una economia de la proximitat. I la forma de compensar la creixent dependència de la IA(r) Intel·ligència Artificial , és recuperant la IA (n) Intel·ligència ancestral. Hi ha a tot el món, en els territoris més solitaris o exòtics, uns sabers acumulats al llarg del temps de com aprofitar els recursos naturals i humans en un entorn determinat. A Moreno, en les seves exploracions per dinamitzar territoris, la gent li diu: «aquí no hi ha res», però quan comença a rascar, s’adona de que de forma residual, avui, o més general no fa tant de temps, en aquest suposat desert s’hi havien produït activitats econòmiques, culturals i socials que podrien servir d’inspiració per al rellançament de la zona.

Segons Carlos Moreno, al segle XXI tenim un esquema de: 1. Injustícia temporal, 2. Exclusió social, 3. Injustícia espacial i 4. Segregació urbana i territorial. La suma dona vulnerabilitat social. Un exemple: en una ciutat gran, la dependència del cotxe és d’un 20%, als pobles rurals és del 90%. Hi ha un desavantatge estructural amb quatre inputs: dependència de l’automòbil, deserció de serveis, fragmentació territorial (falta massa crítica per aconseguir certs objectius) i potencial infrautilitzat (recursos naturals i humans que posats en xarxa serien molt útils)

A França s’han aprovat els «Plans locals d’urbanisme integrat». Moreno treballa amb 103 municipis petits del nord de França, en una zona decadent de l’ex mineria. Cal una feina de convèncer, alcalde per alcalde, de la necessitat de mancomunar-se; que és impossible que cada municipi tingui de tot, però no que en radis de 30 minuts en transport, tothom tingui de tot. És un projecte per a recuperar el temps i re humanitzar en vides, d’assolir el temps útil. Cal determinar en un eix els drets/necessitats: allotjament, treball, abastiment, cures, educació i descans; en l’altre eix, els objectius de benestar, sociabilitat i sostenibilitat ambiental. Sobre aquest esquema es pot induir un tercer eix en funció de la tipologia: edat, gènere, estudis...

Una lliçó magistral que potser ja coneixen els petits i micro municipis de Catalunya i la Generalitat. A veure si s’aborda el tema, pel bé de tothom.