«L’absentisme és un relat de la patronal que qüestiona drets dels treballadors»

Com va viure el seu segon Primer de Maig?

Ja n’havia fet molts com a militant de base i com a secretària general de Girona, però l’envergadura de Catalunya no és la mateixa. Estic contenta, perquè la manifestació de Barcelona va anar molt bé, i no faltaven motius perquè la gent sortís al carrer.

Els sindicats es posaven uns objectius gairebé de màxims, en els seus lemes: contra la guerra i contra el feixisme.

Les tres grans idees del Primer de Maig eren pau, sostre i salaris. Volíem posar el focus en la situació internacional, no només per la vulneració del dret internacional, per raons humanitàries, sinó també perquè té una incidència directa en les condicions de vida de la classe treballadora. La inflació al març va pujar un punt i escaig, i a l’abril, les dades de l’EPA no han estat bones. Hem d’acabar de veure si es tracta d’una qüestió conjuntural o si la guerra d’Iran tindrà afectació en l’ocupació. Per això volíem situar la defensa de la pau, de la democràcia i del dret internacional com l’ordre que ens permet avançar en drets. L’altra gran reivindicació estava vinculada al poder adquisitiu, perquè l’augment de la inflació afecta la butxaca de les persones treballadores. A més, és important que amb les mesures que es prenguin no torni a passar com en la guerra d’Ucraïna, quan la rebaixa fiscal no va suposar una baixada de preus. Tots els incentius i ajuts han de tenir el seu retorn al control de preus, perquè si no acaben engreixant els balanços de les empreses i això no es pot fer amb diners públics. La tercera reivindicació era sobre l’habitatge, perquè és la gran font de desigualtat i veníem d’una setmana en què havia caigut el Congrés dels Diputats la pròrroga dels lloguers, fet que deixava en una situació d’indefensió jurídica moltíssima gent.

Segons els sindicats, a Barcelona van sortir 10.000 persones; segons la Guàrdia Urbana, 2.500. Són xifres raonables, tenint en compte el volum de les reivindicacions?

Aquest és el debat de sempre, si és molt o poc, però al final és la capacitat que tens de situar determinades reivindicacions a l’agenda política. Crec que les hi vam posar de manera molt clara, per tant estem satisfets. A més, no és un moment de gran conflictivitat laboral, que acostuma a ser el motor de mobilització del Primer de Maig.

A Manresa, CCOO i UGT van deixar d’organitzar una manifestació pel dia del Treball. Tornarà?

No és una qüestió que decidim les direccions polítiques. Jo, que vinc de Girona, penso que quan més a prop estiguem del territori és millor per facilitar la participació, però hi ha d’haver una voluntat de les persones del territori de mobilitzar-se. Si les persones de la comarca decideixen fer-ho, endavant. El que no té sentit és fer moltes manifestacions de quatre persones, perquè acabes perdent la visibilitat.

La primera secretària general dona i gironina. I del sector de l’administració, a diferència de l’anterior secretari general. Suposa tot plegat una mirada molt diferent sobre la direcció del sindicat?

Ja hi ha hagut secretaris generals que venien de l’administració, com Joan Carles Gallego, que també era docent. Evidentment, tots els sectors tenen particularitats específiques, però quan assumeixes la secretaria general d’una organització tan diversa i tan plural, ja has pogut veure abans aquesta diversitat i aquesta pluralitat. El que sí és nou és el fet de ser de fora de l’àrea metropolitana, que t’aporta un plus de visió territorial, i el fet de ser dona. Els treballadors bàsicament tenim els mateixos problemes, però vivim en una societat masclista i patriarcal i les dones no havíem pogut estar als llocs de direcció, ni política, ni sindical, ni social, ni econòmica. Ara hi comencem a arribar. No vol dir que amb punts de vista contradictoris, sinó complementaris.

No hi ha manera de posar-se d’acord amb les patronals sobre com definim l’absentisme. Què hem d’entendre per absentisme?

L’Organització Internacional del Treball ho defineix com no anar a treballar sense cap causa que ho justifiqui, i això suposa el 0,005% de les absències. El que no podem barrejar són naps i cols, que és el que fa la patronal, que considera absentisme l’exercici de drets recollits a la nostra normativa legal: de maternitat, de paternitat, les hores sindicals, els permisos retribuïts... Potser el que estan qüestionats les patronals són els drets, però llavors s’han de treure la màscara i dir que no volen que la gent treballadora en tinguin tants. Aquest és el seu relat de l’absentisme, que nosaltres hem desmuntat amb un informe on diu clarament que aquest problema no existeix i que, de fet, el problema és el contrari: el del presentisme, perquè el 51% dels treballadors i treballadores catalanes han anat a treballar almenys una vegada malaltes durant l’últim any. Tot plegat és la construcció d’un relat que el que fa és qüestionar uns drets que les patronals consideren que els perjudiquen. Però és que el repartiment de la riquesa que generem entre tots i totes és això: una part se la queda l’empresari, i l’altra part és nostra, que la guanyem via salaris i via permisos i drets. Si el que volen és treure’ns més part del pastís, aquí no ens hi trobaran.

Les patronals centren el seu discurs en el creixement de les incapacitats temporals.

És cert, han pujat, però per diferents motius, com les llistes d’espera a la sanitat pública. Aquí estem d’acord amb les patronals. Però hi ha d’altres motius que no expliquen, com l’envelliment de la població o la falta de prevenció de riscos, perquè només el 24% de les empreses tenen avaluats els riscos específics del seu lloc de treball. Les 125 morts aquest any en un accident de treball han estat per qüestions bàsiques de prevenció que no es compleixen a les empreses. Tenim un model de prevenció de riscos documentalista, obsolet, que les empreses han d’avaluar. Per tant, una part de l’absentisme és per la seva responsabilitat, perquè haurien d’intentar que els treballadors no emmalaltissin al seu lloc de treball. A més, diuen que l’absentisme incideix bàsicament entre els joves, les dones i les persones migrants. Clar: on estan treballant els joves, les dones i les persones migrants? En les feines més precàries, i a sobre les criminalitzen. No entrarem mai a qüestionar el dret a la salut de les persones, perquè és un dret constitucional. Si ells ho volen qüestionar, tenen un problema de democràcia.

Aquest dilluns han fet un homenatge a la gent que ha complert 25 anys d’afiliació al sindicat. Quin missatge els envia?

Som una organització amb un projecte de sindicalisme de classe, nacional, sociopolític, feminista, internacionalista… En un moment en què està de moda l’individualisme, hi ha un contingent de gent que ha decidit que solucionar els seus problemes passa per reformar la societat. Crec que aquest compromís de 25 anys es mereix un reconeixement per part de l’organització i per part de tota la societat. Em demanaven en una entrevista què no hi hauria si no hi haguessin sindicats: doncs ni vacances, ni permís de naixement, ni permís per defunció, ni la jornada de 8 hores, ni convenis, ni un salari digne. Per això s’ha de reconèixer la feina de tots els que dediquen tant temps i tants esforços al sindicat, ja que els grans poders mediàtics i els llibres d’història no els reconeixaran mai.

Subscriu-te per seguir llegint